Espectacular el recorregut de l’entrene d’ahir. Una mica de trail per soltar cames. Des de l’aparcament del Barranc de la Pena fins el mirador de la Pena. Aquest recorregut el faig parcialment totes les setmanes treballant, però la part més alta no havia estat. Este tram és espectacular: la casa forestal de la Pena, les fonts, els canvis en la vegetació…. No deixa de sorprendre’m el PNIN de Poblet
Que vos sembla la meua clínica de fisioterapia i gimnàs portatil
Gràcies @Moviment i salut per explicar-m’ho
Aixó, que xulo ha sigut l’entrene de hui. Ara que fred he passat. En acabar de treballar, i aprofitant que estic en un lloc bonic (no sabia com de bonic), he agafat la bici i he anat a pegar una volta. El resultat espectacular: de Poblet passant per les muntanyes de Prades al poble de Prades per la carretera vella, espectacular, passes dels 400m als1050 metres, que esportivament està be, pero ecologicament encara millor: he passat del bosc d’alzines al de roure reboll i pi roig, en una succesió altitudinal molt clara. De Prades, passant per les muntanyes de Montsant a Siurana, paradís dels escaladors, i que m’evocava records d’un viatge que vaig fer fa uns 12 anys amb amics des dels Ports a Siurana amb un pot d’olives i una bossa d’avellanes (inoblidable). Després Arbolí, la Frebró, Prades i Poblet de nou. En total 115 km de bici amb bastant desnivell (vàries vegades he passat dels 400 als 950m) per paratges espectaculars. I a més, en millors sensacions del que esperava. Pel camí a més m’he topat un cabirol, una serp verda, un senglar, un gamarús, dos enganyapasyors i corbs. Que més es pot drmanar? Ací vos deixe alguna mostra dels paissatges
I pa recuperar bon soparet en el bar Stick d’Espluga de Francolí
Ja han passat 10 dies, i és un bon moment per a fer una reflexió més serena de les emocions que ens aporten reptes com la Perimetral de Benissa.
De vegades és necessari deixar passar el temps per poder veure les coses amb certa perspectiva. Sovint la gent ens pregunta perquè fem aquesta mena de curses tan llargues, que impliquen tant de sacrifici i esforç. És difícil d’entendre per qui no ho ha experimentat mai, però segur que qui ho ha viscut alguna vegada, sap que un repte així li aporta alguna cosa especial que és difícil d’experimentar en qualsevol altre àmbit. A pesar de saber que HI HA ALGO ESPECIAL, quan estàs fent una cursa d’aquestes característiques, és fàcil que t’asalten els dubtes, i que et fages preguntes com PERQUÈ ESTIC ACÍ?; PERQUÈ FAIG AÇÒ?, QUÈ M’APORTA AÇÒ?, etc. Són preguntes més profundes del que semblen en un primer cop d’ull, i que necessiten sovint d’un temps de reflexió que permeta digerir i refredar una mica les emocions viscudes.
El post anterior sobre la Perimetral, escrit uns dies després de la cursa, però basat en els moments i sensacions de la cursa, destil·lava les males sensacions i el descontent experimentat en calent, a pesar de l’esforç que vaig fer per poder acabar la prova.
Els 10 dies que han passat em permeten respondre en part, i de manera més serena, a aquestes preguntes. Personalment crec que “fem açò” i “estem ací” perquè ens aporta un major autoconeixement de nosaltres mateixos, i una major autoestima, ja que com diu una dita popular “sols s’estima el que es coneix”.
I perquè ens coneixem millor. Intentaré explicar el meu punt de vista per punts.
1- Ens ajuda a tolerar millor el dolor i l’esforç. No es que m’agrade patir, tot el contrari, m’agrada gaudir de les coses en general (i també de l’esport), però en una cursa tan llarga com aquestes (jo vaig tardar més de 11 hores), sempre tens moments molt durs, en què no et queden forces, et fan mal les cames, no tens bones sensacions, etc, moments en què has abandonat la teua zona de confort. Com dia ja en el post anterior, tocava apretar les dents i patir, i ho vaig fer. El saber aguantar i no defallir quan les coses no et van be, és el que et permet acabar les curses tan llargues. Ara sé que un mal moment, per ell mateix, no té el perquè parar-me: depèn de com estiga de fort psicològicament per poder gestionar ixe mal moment. Molts corredors de fons diuen que en estes curses l’estat psicològic és un 50% i l’estat físic l’altre 50% de l’èxit. I igual que la forma física, la fortalesa psicològica s’entrena. Com?. Ficant-te en situacions en què ja no estas bé (fora de la zona de confort), disfrutant dels entrenes perquè saps que és lo que el toca fer (no sols de les curses), entenet la prova com el final d’un procés, en què cada xicotet pas cap endavant compta (no és sol el dia de la cursa).
2- Com he dit, ja han passat uns dies, i ara en lloc de veure-ho tot gris (o negre) com ho veia quan vaig creuar la línia de meta, veig que estic recuperant molt bé. Ja he entrenat natació, bici i carrera, a bons ritmes i sense dolor de peus ni genolls, i amb molt bones sensacions. Em conec millor, i sé que la feina feta durant els entrenes no ha estat de bades, i que puc recuperar ràpid i bé d’un esforç tan gran, i ja torne a sentir-me ja be.
3- A mesura que vaig fent curses, vaig coneguent quines són les coses que em motiven, què és important i qué no ho és per a mi. Cada corredor té les seves estrategies per motivar-se, però jo ja he descobert (ja fa temps) que tindre als teus (a la família) esperant-te i entrar a meta amb els fills, no té preu. Per a tota la resta entrenar. GRÀCIES FAMíLIA PER ESTAR AHÍ SEMPRE. Si mire enrrere, dels 3 trails de més de 60 km que he fet, en els únics que he tingut males sensacions no tenia a la família (en CSP 118 de 2013 em vaig retirar). Cada dia m’agrada més compartir esport amb la família (també el seu esport, el de la resta de la família). I conste que no sóc molt sentimental.
4- Vaig aprenent a aillar el cap del cos per poder continuar quan no et trobes cómode. Per exemple, mai pense en tot el recorregut que em queda, sino en fites parcials que em van ajudant a aconseguir xicotets objectius (per exemple, en 5 km més arriben dalt del port, en lloc de pensar en el 40 km que encara et queden per davant) que em porten cap a la meta. Córrer quan estas be és molt fàcil, però saber esforçar-te quan no vas be, no ho és tant.
5- «Estem ací» també per un esperit solidari i un companyerisme que no trobe en tots els àmbits. Quan quedaven 3 km per a meta, davant meu un home que portava millor ritme que jo vaig veure que parava i s’agafava la cama. Li estaven entrant calambres. Vaig pensar que això no podia ser, que després de tants kilòmetres, no es podia quedar allí, tan prop del final per uns calambres. Què podia fer jo?. Li vaig oferir capsules de sal que jo provava per primera vegada. En va agafar una, a pesar dels dubtes inicials de si valdria per alguna cosa, i el cas és que si que va funcionar. I òbviament em vaig alegrar enormement quan vaig veure que tornava a córrer i a passar-me clarament. Enhorabona.
6- A la reflexió que em feia en la crònica sobre la Perimetral, ara ja tinc clara la resposta: no sóc un insensat, ni estic boig. Estic molt ben parit. Me n’adone que a pesar de no estar be, vaig confiar en mi i vaig poder acabar l’objectiu que m’havia proposat, i aixó m’omple d’orgull i satisfacció, alhora que augmenta la meva autoestima i confiança. Una vegada vaig fer un curs de lideratge personal, i aquests reptes em permeten entendre que em lidere a mi mateix per poder ser com vull ser, i fer el que vull fer.
I lo més important, és que aquests autoconeixement que m’aporta proves com la Perimetral, no es queden en l’ambit de l’esport, sino que són traslladables a tots els àmbits de la vida.
He intentant expressar estes reflexions el millor que he pogut, però segur que podria dir més i millors coses, ho expresar-les millor, però ja està be de rotllo.
EN DEFINITIVA, CORREC PERQUE M’AGRADA, PERQUE EM FA SENTIR BE I CONEIXER-ME MILLOR
Doncs aixó. Este cap de setmana sense parar, tot al voltant de la família i l’esport. Dissabte matí, amb el fill a jugar a bàsquet. Gràcies a les escoles municipals de bàsquet.
Per la vesprada, volteta curta amb la bici de muntanya, i després a veure la presentació de la IV Mitja Marató de Muntanya de Carrícola, amb la presència de Vicente Juan Gracía.
I demà per acabar a la cursa de la dóna de Gandía amb la parella. Ànim amoret.
Que més es pot demanar
Tard, però per fi he digerit totes les emocions i he trobat un forat per fer una crònica de la Perimetral de Benissa 3.0.
Divendres la nit, soparet en un bar en Benissa, i cap a les 12 de la nit al sac de dormir que demà (és un dir; ja que a les 4 del matí ja estem en peu) ens espera un ratet de córrer.
A les 4 del matí comença el ball, i els corredors que hi havia en la sala diàfana que ens deixava l’organització començaven a preparar-se. Cap a la plaça de Benissa amb el vestits el recentment estrenat tallavents del Club d’Atletisme d’Olleria (l’altre club en què participe) a recollir el dorsal.
Hi ha un ambient magnífic, amb molts corredors que van donant-se cita, música en directe i molta animació. Tot anuncia una jornada èpica, amb prop de 700 persones inscrites (segons megafonia) disposades a córrer per la muntanya durant moltes hores. Nervis, mirades a veure si trobem a algun conegut. Em trobe a Sisco i parlem una mica.
Són les 6 en punt i comença La Perimetral de Benissa 3.0. Per davant queden moltes hores, molts kilòmetres, molt de desnivell i molt de patiment, però en este moment l’únic que es veu és molta il·lusió en la cara de tots els corredors. Una gran carrera en una muntanya espectacular i a vora mar, amb uns paisatges increïbles.
Açò dels trails són faves contades: Si entrenes vas, i si no, no vas. Jo este any no he pogut entrenar tot el que volia, i ho he notat molt, però tot això ja està passat, i ara toca fer front a la cursa, intentar acabar i gaudir al màxim d’un dia i un ambient com aquest. Comencem encara de nit, a bon ritme, i cap a les 7 del matí ja ix el sol. Ens han dit que la previsió és que no plourà, però de moment cauen unes gotetes. Prompte para de ploure i es queda núvol per a la resta del dia. S’agraeix perquè no fa ni fred ni calor. El ritme de carrera és alegre durant els primers kilòmetres. Al kilòmetre 11’5 primer avituallament, que me’l passe tirant mà de l’arròs amb fruits secs que m’havia dut. Em senc bé, i passe a molta gent. Crec que és una bona estratègia i m’anima. Anem muntant i baixant de manera continuada, però de moment es pot córrer bé. Però tot no havia de ser així, i cap al kilòmetre 16,5 comencen 3 kilòmetres de pujada dureta i continuada. En este tram en passa Sisco amb solvència, després que s’havia quedat en l’avituallament. Després 5 kilòmetres de baixada, on encara estem frescs i puc córrer bé.
Però ja hi ha una dita popular que diu que tot lo que baixa puja (o és al revés), i ara comença la primera pujada dura de veritat (1,5 km en què passes de 250 a 600 m, més del 20% de desnivell). Jo no recordava el mapa del perfil, i pensava: “açò ha de ser la pujada al Bèrnia necessàriament, més empinat és impossible”. Però que va, el Bèrnia encara es feia esperar uns quants kilòmetres i unes quantes costeres empinades més. En el 3er avituallament (Km 29), ens comuniquen que degut a les inclemències meteorològiques de la nit passada, s’elimina la pujada a la cresta del Bèrnia i hem de passar pel forat del Bèrnia (vegeu l’oratge en el moment de la decisió ací). Amb això ens van deixar la cursa en uns 3400 metres de desnivell positiu, però mantenint la distància. Arribar al forat del Bèrnia va ser dur, doncs les costeres tenien molta pendent. Podíem pensar que ara ja estava feta la part més dura (ja havíem passat la màxima altura i fet més de la meitat de la curs). Però a partir d’ara quedaven molt kilòmetres de baixada, per camins i sendes molt pedregoses i empinades que castigaven els peus i els genolls increïblement. A més encara quedaven 4 pujades menors (però mare meua com costaven a estes alçades de la cursa). Cada vegada eren més freqüents els cartells del “Chiquito de la calçada” anunciant tram tècnic: volia dir que tenies que anar amb compte de no caure o torçar-te el turmell fins i tot caminant, no et dic res corrents (com els vaig arribar a avorrir estos cartells).
Amb els peus, turmells i genolls molt adolorits en el kilòmetre 45 decidisc que ja no correria més durant esta curs. En realitat anava mal, i mentalment tocat, ja no tenia ganes ni il·lusió de turmentar-me més. De fet a partir d’aquest punt i durant uns 15 kilòmetres vaig anar pensant en com diur-li a Joan Pantorra que anara sol a Benasque al Maratón de las Tucas (li havia dit que jo l’acompanyaria, però a fer La Vuelta al Aneto) perque jo no tornava a córrer cap trail més este any, i possiblement penjarà les sabatilles. Em va passar Joan Juviri en el km 45. Van ser kilòmetres molt durs. I és que, com ja he dit abans si entrenes vas, i si no, no vas. Segurament si hagués pogut entrenar més i hagués estat millor, hagués pogut córrer per alguns dels trams tècnics que en l’estat en què estava, no podia ni pensar-ho, però ja no podia fer res. Caminava preguntant.me a mi mateix si era un insensat (com diu Gandalf als Hobbits), si estava boig, o si lo que estava era molt ben parit. Tocava baixar el cap, prémer les dents i seguir patint.
Així vaig arribar al 5t avituallament (km 51), esgotat. Vaig reposar i descansar, enviant missatges pel mòbil als amics, sense preocupar-me ja del temps que “invertia” descansant. I més avant fins al 6 avituallament, en el km 59. Portava ja moltes hores de carrera (més de 10), ja per damunt del temps que tenia previst i encara quedaven 6 kilòmetres. En l’avituallament un poc de conversa amb els voluntaris (gràcies per la vostra feina)m reposar forces, i amb ànims carregat, vaig tornar a córrer fins a meta, conscient que ja quedava poc, que eren camins més plans i sense tanta pedra, cosa que els peus, turmells i genolls agrairien. Fins i tot vaig poder recuperar-me i córrer a bon ritme este tram i acabar esprintant. Al final 11:19’22” passejant el trage de 3Reptes per les muntanyes de Benissa, posició 300 de la general i 107 de la categoria, i amb males sensacions. Però que hem de fer, es tracta de curses molt dures, i un fa el que pot.
Una cosa que em va saber molt greu va ser no poder quedar-me un ratet a veure els amics, fer-me una birra i parlar un poc sobre la curs (ho senc Sisco i Joan, i enhorabona als dos), però tenia que anar-me’n directe a una boda (sí, sí, com sona).
Volia agrair al Club de Muntanya Margalló per l’organització, l’esforç i la dedicació, i donar-los l’enhorabona. Crec que ha estat molt ben organitzat, amb decisions difícils incloses. A més és molt d’agrair el servei de dutxes, de massatgistes, allotjament, etc. Sols vaig dos observacions: els avituallamets eren abundants i no hi havia cap problema en agafar el que volgueres, però els vaig trobar massa separats. I la segona, que hi havia confusió en el quilometratge. En part s’entén per eliminar la pujada a la cresta, però crec que així i tot alguna no anava clar. Molts participants no sabíem si finalment eren 63, 64 o 65 kilòmetres.
També donar-li l’enhorabona als voluntaris, en especial, que els trobaves per tot arreu, i sempre amb un somriure i unes paraules d’ànim. Gràcies, això ho fa tot molt més fàcil.
Gràcies a l’Assosciació Fotogràfica de Benissa que ens va fer moltes fotos que ens permet tenir un record d’un dia tan especial.
I finalment a tota la població de Benissa, que es volca en esta prova: En el bar en què vaig sopar (bar la Costa), jo me n’anava a les 23:30, i a la porta hi havia una cartell anunciant que a l’endemà de matí obrien a les 4,30 per a donar esmorzar als corredors. Ole i gràcies.
Gràcies també als amics de la cursa la Marrana @cursamarrana.
Ací vos deixe unes fotos per que gaudiu de la prova.
Ja esta tot apunt. Demà portarem l’equipament de @3Reptes i el tallavent del Club d’Atletisme d’Olleria, bona ocasió per estrenar-lo, els dos clubs en què estic.
A veure com va i a disfrutar tot el possible.
Amunt 3Reptes i Club d’Atletisme d’Olleria
En sols 12 hores açò és el que m’espera. A veure com va. Intentarem acabar i disfrutar del dia.
perfil de la Perimetral de Benissa
Sort a tots els que participen, i als quem si volen estar informats, en el facebook de CM Margalló la retrasnmeten en directe
https://www.facebook.com/gmmargallo.debenissa?hc_location=timeline
Hui primera tirada llarga de trail, amb una mica més de 30km en 4h15′ en total, tot des d’Olleria. Tenia molts ingredients per eixir bé:
1- Proves de suplementació d’alimentació (arrós, tortilla i panses), pastilles de sal, i aigua clara en la motxilla, per veure com va per reduir l’acidesa d’estómac en trails llargs. La verita és que m’ha anat molt bé. Té bon gust, es menja bé, i no provoca acidesa.
2- Primera tirada llarga amb les noves Sportiva Ultraraptor. Bones sensacions. Gràcies als amics de la cursa La Marrana.
3- Primera tirada llarga després d’anar al fisio pels genolls, i han respot molt millor. Gràcies #movimentisalut.
4- La resta, fred matiner, llibertat, solitud, solet, bons paissatges
I per acabar, durant l’entrene he pogut localitzar rastres de molts animals, compaginant feina i entrene: mussol, gat fer, rabosa, fagina, possible geneta, i una mussaranyeta morta, el mamífer més menut del món.
En fí, bon dia de trail running, i mplt satisfet
Esta es la situació a 25 dies de la perimetral de Benissa
A veure com evoluciona i com puc programar els entrenes. En qualsevol cas, ara més que mai, he de creure amb mi mateix i buscar motivació extra. Després de tot ara hem identificat este dolor rotulià crònic i estic treballant per controlar-lo.
Gràcies Moviment i salut
Extreme Politics
because anything is possible with Charisma
Experiències d'un triatleta i correor de muntanya feliç
Experiències d'un triatleta i correor de muntanya feliç
Triatrail 