Perquè correm? Perquè fem estes coses?

Ja han passat 10 dies, i és un bon moment per a fer una reflexió més serena de les emocions que ens aporten reptes com la Perimetral de Benissa.
image

De vegades és necessari deixar passar el temps per poder veure les coses amb certa perspectiva. Sovint la gent ens pregunta perquè fem aquesta mena de curses tan llargues, que impliquen tant de sacrifici i esforç. És difícil d’entendre per qui no ho ha experimentat mai, però segur que qui ho ha viscut alguna vegada, sap que un repte així li aporta alguna cosa especial que és difícil d’experimentar en qualsevol altre àmbit. A pesar de saber que HI HA ALGO ESPECIAL, quan estàs fent una cursa d’aquestes característiques, és fàcil que t’asalten els dubtes, i que et fages preguntes com PERQUÈ ESTIC ACÍ?; PERQUÈ FAIG AÇÒ?, QUÈ M’APORTA AÇÒ?, etc. Són preguntes més profundes del que semblen en un primer cop d’ull, i que necessiten sovint d’un temps de reflexió que permeta digerir i refredar una mica les emocions viscudes.

El post anterior sobre la Perimetral, escrit uns dies després de la cursa, però basat en els moments i sensacions de la cursa, destil·lava les males sensacions i el descontent experimentat en calent, a pesar de l’esforç que vaig fer per poder acabar la prova.
Els 10 dies que han passat em permeten respondre en part, i de manera més serena, a aquestes preguntes. Personalment crec que “fem açò” i “estem ací” perquè ens aporta un major autoconeixement de nosaltres mateixos, i una major autoestima, ja que com diu una dita popular “sols s’estima el que es coneix”.
I perquè ens coneixem millor. Intentaré explicar el meu punt de vista per punts.
1- Ens ajuda a tolerar millor el dolor i l’esforç. No es que m’agrade patir, tot el contrari, m’agrada gaudir de les coses en general (i també de l’esport), però en una cursa tan llarga com aquestes (jo vaig tardar més de 11 hores), sempre tens moments molt durs, en què no et queden forces, et fan mal les cames, no tens bones sensacions, etc, moments en què has abandonat la teua zona de confort. Com dia ja en el post anterior, tocava apretar les dents i patir, i ho vaig fer. El saber aguantar i no defallir quan les coses no et van be, és el que et permet acabar les curses tan llargues. Ara sé que un mal moment, per ell mateix, no té el perquè parar-me: depèn de com estiga de fort psicològicament per poder gestionar ixe mal moment. Molts corredors de fons diuen que en estes curses l’estat psicològic és un 50% i l’estat físic l’altre 50% de l’èxit. I igual que la forma física, la fortalesa psicològica s’entrena. Com?. Ficant-te en situacions en què ja no estas bé (fora de la zona de confort), disfrutant dels entrenes perquè saps que és lo que el toca fer (no sols de les curses), entenet la prova com el final d’un procés, en què cada xicotet pas cap endavant compta (no és sol el dia de la cursa).
2- Com he dit, ja han passat uns dies, i ara en lloc de veure-ho tot gris (o negre) com ho veia quan vaig creuar la línia de meta, veig que estic recuperant molt bé. Ja he entrenat natació, bici i carrera, a bons ritmes i sense dolor de peus ni genolls, i amb molt bones sensacions. Em conec millor, i sé que la feina feta durant els entrenes no ha estat de bades, i que puc recuperar ràpid i bé d’un esforç tan gran, i ja torne a sentir-me ja be.
3- A mesura que vaig fent curses, vaig coneguent quines són les coses que em motiven, què és important i qué no ho és per a mi. Cada corredor té les seves estrategies per motivar-se, però jo ja he descobert (ja fa temps) que tindre als teus (a la família) esperant-te i entrar a meta amb els fills, no té preu. Per a tota la resta entrenar.  GRÀCIES FAMíLIA PER ESTAR AHÍ SEMPRE. Si mire enrrere, dels 3 trails de més de 60 km que he fet, en els únics que he tingut males sensacions no tenia a la família (en CSP 118 de 2013 em vaig retirar). Cada dia m’agrada més compartir esport amb la família (també el seu esport, el de la resta de la família). I conste que no sóc molt sentimental.
4- Vaig aprenent a aillar el cap del cos per poder continuar quan no et trobes cómode. Per exemple, mai pense en tot el recorregut que em queda, sino en fites parcials que em van ajudant a aconseguir xicotets objectius (per exemple, en 5 km més arriben dalt del port, en lloc de pensar en el 40 km que encara et queden per davant) que em porten cap a la meta. Córrer quan estas be és molt fàcil, però saber esforçar-te quan no vas be, no ho és tant.
5- «Estem ací» també per un esperit solidari i un companyerisme que no trobe en tots els àmbits. Quan quedaven 3 km per a meta, davant meu un home que portava millor ritme que jo vaig veure que parava i s’agafava la cama. Li estaven entrant calambres. Vaig pensar que això no podia ser, que després de tants kilòmetres, no es podia quedar allí, tan prop del final per uns calambres. Què podia fer jo?. Li vaig oferir capsules de sal que jo provava per primera vegada. En va agafar una, a pesar dels dubtes inicials de si valdria per alguna cosa, i el cas és que si que va funcionar. I òbviament em vaig alegrar enormement quan vaig veure que tornava a córrer i a passar-me clarament. Enhorabona.
6- A la reflexió que em feia en la crònica sobre la Perimetral, ara ja tinc clara la resposta: no sóc un insensat, ni estic boig. Estic molt ben parit. Me n’adone que a pesar de no estar be, vaig confiar en mi i vaig poder acabar l’objectiu que m’havia proposat, i aixó m’omple d’orgull i satisfacció, alhora que augmenta la meva autoestima i confiança. Una vegada vaig fer un curs de lideratge personal, i aquests reptes em permeten entendre que em lidere a mi mateix per poder ser com vull ser, i fer el que vull fer.
I lo més important, és que aquests autoconeixement que m’aporta proves com la Perimetral, no es queden en l’ambit de l’esport, sino que són traslladables a tots els àmbits de la vida.
He intentant expressar estes reflexions el millor que he pogut, però segur que podria dir més i millors coses, ho expresar-les millor, però ja està be de rotllo.
EN DEFINITIVA, CORREC PERQUE M’AGRADA, PERQUE EM FA SENTIR BE I CONEIXER-ME MILLOR

Temps d’impas

Esta es la situació a 25 dies de la perimetral de Benissa

image

A veure com evoluciona i com puc programar els entrenes. En qualsevol cas, ara més que mai, he de creure amb mi mateix i buscar motivació extra. Després de tot ara hem identificat este dolor rotulià crònic i estic treballant per controlar-lo.
Gràcies Moviment i salut

X Mitja Marató de Xàtiva

Diumenge 23 de febrer de 2014, 9 del matí, enfront de l’Hotel San Miguel d’Olleria. Uns quants amics del Club d’atletisme d’Olleria (Luís Martí, Xuso, Joan Such, Rafa) i de 3Reptes Club Triatló l’Olleria (Roberto Martín i jo mateix) ens trobavem allí per anar a la X Mitja Marató de Xàtiva. És una cursa que agrada molt al club d’atletisme, i a mi personalment també (ja l’he fet 3 vegades, i les tres m’ha agradat molt). Arribem cap a les 9:30, aparquem i parlant de bàsquet amb Rafa anem a recollir el dorsal de Rafa (Xuso i jo ja els teniem). Foto amb companys de 3Reptes. Ens reunim amb la resta de i comencem a escalfar. Trobe a Dani, que no es troba bé, ja que la nit anterior tenia febre. És una llàstima, perquè si algú de la colla que entrenem està fort i podia fer bon temps, baixant amplament de 1:30, ixe és Dani. A les 10:20 ja ens col·loquem en el caixó d’eixida, ja que és una eixida multitudinària, amb 1400 atletes, i amb l’experiència d’altres anys, he aprés que has d’eixir per davant si vols intentar fer el teu millor temps.
image
Molt bon ambient, amb un munt d’atletes, música, nervis i pensaments sobre la cursa. Com ja vaig dir en el post de la prèvia, l’objectiu era baixar de 1:30, però ho veia molt difícil. Este any he canviat d’entrenador, i sobretot la feina no em permet entrenar tan estructuradament com l’any passat. Fins i tot em vaig dir que si entrava molt prop de 1h30′ no agafaria a Joana en la línia de meta (Àngel estava d’acampada amb els scouts). A les 10:30 en punt comença la cursa, i ja s’han acabat els nervis. La intenció era començar ràpid, sobre 4:10-4:15 el kilòmetre, i si anava bé, apretar una mica més. Davant meu va Jordi Sebastià, que seria una bona referència, ja que ell volia anar a 4:10 tota la cursa. Comence més ràpid del que tenia planejat, i al kilòmetre 3 ja vaig davant de Jordi, i amb bones sensacions, a pesar que sóc conscient que segurament no podré aguantar tota la cursa a este ritme. Fins al kilòmetre 5, on comença la pujada, vaig per baix de 4:10, i en el 7, el més dur vaig a 4:16. Vaig cómode, i encara puc apretar més, i córrec els següents kilòmetres per baix de 4:10.  Estic bé i faig la primera meitat a bon temps 43:56. Això em fa pensar que puc aconseguir l’objectiu que m’havia plantejat.

1780110_302702369878683_834349876_o

En el km 12 veig a la família (Pare, mare, Imma i Joana) que no paren d’animar, i per supost això em dóna ales i em fa anar més ràpid. Fins al km 15 vaig a 4:12, però a partir d’aquí em note com em falten les forces, i els km 16 a 19 (el 16 és molt dur) els faig a més de 4:20. En el km 17 em passen Jordi Sebastià i Toni i ja no els podré agafar de nou. Vaig tocat, però la séque la resta dels corredors també estan tocats. A més els ànims de la gent, la música, el casc vell i saber que ja queda molt poc em fa seguir. En el km 20, anava pensat en què anava lent, però si no em passaven els practicums de 1h30′, aconseguiria entrar en el temps que volia. En ixe moment em passen els practicums i em dic «i una merda, tota la cursa davant vostre, i ara vaig a quedar-me sense fer 1h30′: ni somiar-ho». Vaig apretar les dents, i de nou vaig córrer a 4:12. Em separe dels practicums i sóc conscient que entraré a temps. Encare l’alvereda a 1h29′, satisfet de la feina feta, lent mentre busque a Joana, perquè sé que em sobra temps. La trobe i correm els 100 metres finals junts per entrar en 1h29’44»,i com l’any passat cridat «Hasta el infinito i más allà» per aconseguir una imatge tan xula com aquesta.

1907845_302742276541359_1687615424_o

Per tercer any seguit vaig baixant de temps, este any rebaixant la marca de l’any passat en 1′, i he aconseguit l’objectiu que volia, fins i tot permetent-me entrar amb la meva filla (que per a mí és tan important com el temps que faig). Així és que a pesar del dolr per arribar al cotxe i de les agulletes dedilluns, estic més que content.

Em queda felicitar a l’organització, quasi perfecta: distància, obsequis, avitualllament, ambient, música. Un 10.

Finalment 1h29’52», 224 de la general, 41 de la categoria, a 4:16 el km. Molt content.

Mitja Marató de Xativa (i ja van 3)

Minientrada

Ja tinc el dorsal per a la X Mitja Marató de Xàtiva. I ja van 3 edicions en les que participe, millorant el temps en cada edició. Esta vegada serà dificil millorar la de 2013, quan vaig fer 1:30’51».
Este any he pogut entrenar menys per motius laborals, però com la derrota sols arriba quan no s’intenta, demà intentarem baixar de 1:30′, i fins i tot somiarem amb 1:28′.
A veure com va.
image
Triatrail ho donarà tot per aconseguir-ho.
Ja contarem com ha anat

Menys de 72 hores per la CSP 115

Ara ja no queda res. En un poc més de 2 dies començaré la CSP 115, una cursa de 118 km des de Castelló de la Plana al Santuari de Sant Joan de Penyagolosa. Açò és el que m’espera

La veritat és que fer una cursa d’aquestes demana la millor versió de mi mateix, no sols física, sinó sobretot mental. Per això porte ja unes setmanes tenint cura de tots els detalls, alimentació carregada d’hidrats de carboni (pasta, arròs, cereals, fruites), proteines (car i peix), un poc de greixos saludables provinents de fruits secs. També tenint cura especial de la part que més patirà en una cursa com aquesta, els peus, treient la pell morta, hidratant-los a diari. El material ja està comprovat i ordenat, i ficat en la motxilla. Per últim, he anat repasant la informació sobre la cursa, i pensant en estrategies per mantenir la motivació durant tota la cursa, a base de visualitzar moments imports, com l’eixida, la trobada amb la família per diferents llocs de la curs, l’arribada a meta; fraccionat l’objectiu en xicotets guanys, com anar cobrint etapes de 10 kilòmetres, pensar en les coses agradables de la curs: paisatge, flora, patrimoni, il·lusió, companyerisme, etc…

De tota manera, hi han algunes cosetes que no m’estan anant massa bé, i és que des de fa unes tres setmanes no puc entrenar amb normalitat degut a una tendinitis del tibial posterior que em provoca un dolor important en el turmell dret; i per altra banda, des de fa unes 2-3 setmanes que no dormo bé. Aquests dos aspectes, òbviament em preocupen, però intente buscar-li la part bona per motivar-me tan com puga, doncs crec que la motivació i les ganes d’aconseguir el repte és el que em pot permetre acabar. La part bona és que m’he hagut d’esforçar més mentalment per aillar, acotar, controlar i gestionar el dolor, i aixó m’ha fet créixer com a persona i com a corredor. També les xicotetes millores en el turmell, que a base de patir i entrenar el que podia, combinat amb exercicis de rehabilitació, antiinflamatori i treball mental, ha anat millorant molt. Tot açò m’ha permés conèixer millor el meu propi cos i la ment, i fer-me més que la ment pot sobre el cos. Espere que tot aquest treball, els llargs mesos d’entrenament, la gestió del dolor i dels mals moments, l’alimentació, i sobretot el tremall a nivel psicològic, em permeten arribar, i el més important disfrutar. Ara queda aguantar el nerviosisme i mantenir la il·lusió, intentar descansar i donar el millor de mi el dissabte de matí.

L’objectiu és acabar-la, m’agradaria en unses 16 hores, però la veritat és que el vertader premi és estar en l’eixida, i prendre part en un event d’aquesta magnitud.

ESTAR EN L’EIXIDA JA ÉS UN TRIOMF

Crònica del Triatló Gandia 2013

Un any després tornava a estar en Gandía, preparats per fer el V Triatlón Playa de Gandía. És un triatló que motiva molt perquè és el primer de l’any, i s’arriba amb moltes ganes. A més, ja ha passat un any, ja vam fer la prova, i un cop constatat que ens agrada açò, doncs a per ell. L’any passat vaig fer la distància Super-sprint, però aquest any ja estem en sprint, i competint amb els federats. L’objectiu és millorar el temps de l’any passat, i crec que ho aconseguiré a pesar d’arribar amb una tendinits al tibial posterior dret que em provoca dolr en el turmell.

Després de dinar en Montaverner (si dine en casa no arribe a temps), Amador em recull a les 3 i anem cap a Gandia junt a Juaqui, Julian i Rober. Arribem amb temps, però amb els nervis a flor de pell, no sabem si canviar-se primer, si anar a pel dorsal, si…. , total que no atinem ni una. Decidim canviar-nos en el cotxe i anar a la zona de box ja amb totes les coses i la bici. Allí el desplegament és espectacular com sempre. Açò encara fica més nerviós

Recollim els dorsals, i després de deixar les coses en guardaropia, anem a box per deixar les bicis i el neopré. Ara toca córrer una mica per soltar cames. VAm saludar a les incondicionals suportrs de les famílies que havien vingut a veure’ns, i sense les quals resde tot açò seria igual. En acabar, tornem a box, agafem els neoprens i anem a guardaropia per ficar-nos els i deixar les bosses i cosetes que ens sobren. Quan decidim anar a escalfar natació, el temps se’ns ha tirat damunt i estan apunt de donar l’eixida. Els nervis no ens han ajudat a organitzar-se millor, però ja estem a l’aigua. Les sensacions amb el meu neopré recentment comprat són molt bones: sura molt i no tinc ferd, no com l’any passat.

P1040836

Comença la prova, i ens fiquem a nadar. A pesar d’eixir per la part de darrere, això és un caos, i no es pot avançar, no paren de pegar-me patades, d’agafar-me dels peus, de creuar-se davant fins que he de parar unes 4 vegades (no vull ni pensar com serà per davant). Però bé, anem fent, i em trobe molt bé. En l’edició 2012, vaig eixir de l’aigua el tercer per la cua. En canvi aquest any, vaig avançant a bastant gent. A més no se’m carreguen els muscles ni costa nadar. Tampoc tinc fred. Estic sorprés. Al final faig un temps de 13’22», en la posició 332 de 451 que van competir. Molt content, a pesar de lo molt que he de millorar, però veig que hi han progressos.

P1040847

La transició és ràpida, amb el neopré que ix fàcil, i ràpid ja estic damunt la bici. Els primers kilòmetres em serveixen per anar remuntant i buscar el grup amb el que aniré còmode. Finalment agafe un grupet d’uns 15-18 corredors, i anem tots junts. Va ser una llàstima, perquè durant les tres primeres voltes, en la part adoquinada, podia deixar-los a tots darrere, pensant que els havia perdut, però després quan arribàvem a la línia de meta, sempre m’agafava el grup complet. En la tercera volta em va començar a fer mal el turmell dret, la qual cosa em feia patir, ja que havia començat amb una tendinitis. De moment es podia aguantar. Això va anar així fins que en l’última volta em van deixar i ja no vaig poder contactar amb ells. Malgrat tot, vaig fer una mitja decent de 35,59km/h, amb un temps de 36’21», molt millor que l’edició passada, i remuntant bastants posicions per acabar este sector el 245.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Encara em quedava el sector de córrer, on sabia que podria recuperar més posicions. Vaig anar ràpidet, però atent al turmell i a no rebentar abans d’hora i que no pogués acabar. Anava passant a gent, i sabia que Amador el portava ahi davant a uns 200 metres. Ens saludàvem en cada creuament tots els membres de 3Reptes. Retallava distància amb Amador, però no tenia clar que el poguera agafar. No importa, anava bé i lo que vinguera, ja vindria. Al final, no el vaig poder agafar per poc. Al final estava Imma amb Joana per compartir l’alegria de l’arribada amb ella. Vaig acabar fent 21’40», a 4’20″/km, recuperant fins a la posició 192 en este sector. El temps total va ser de 1:16′:24″, en la posició 262 de la general, d’un total de 451 que van començar, comptant també els que competien en el circuit. No està gens malament per ser el primer de l’any.

P1040877

Molt content i divertit, millorant en molt els resultats de l’any passat, i amb un ritme pregressiu en tots els sectors que em va permetre recuperar posicions en cada sector, a pesar de córrer lesionat.

408661_565209163513448_693709380_n

Ah, i com sempre donar les gràcies a ixes personetes que tant a l’eixida de l’aigua, com en cada volta de bici i a peu, no paren de donar-nos ànims: Gràcies família escoltar ixos crits dóna forces noves.

Ara a acabar de preparar la CSP 115

Objectiu de bloc

Ja fa temps que volia compartir amb la gent les sensacions tan especials que m’aporten estos dos esports tan apasionants: el triatló i les carreress de muntanya. Finalment he pensant que el final d’una temporada era un bon moment per començar, i hui em trobe davant de l’ordinador intentant transmetre sensacions i emocions en aquest nou món digital (en lloc d’estar entrenant).

L’objectiu d’aquest bloc no és res més que intentar transmetre a la gent les experiències, sensacions i emocions que trobe amb l’esport.

Espere que siga útil per al seu objectiu, i si aconsegueix que algú més s’anime a practicar esport, ja consideraré ben emprat el temps.

Gràcies