Perquè correm? Perquè fem estes coses?

Ja han passat 10 dies, i és un bon moment per a fer una reflexió més serena de les emocions que ens aporten reptes com la Perimetral de Benissa.
image

De vegades és necessari deixar passar el temps per poder veure les coses amb certa perspectiva. Sovint la gent ens pregunta perquè fem aquesta mena de curses tan llargues, que impliquen tant de sacrifici i esforç. És difícil d’entendre per qui no ho ha experimentat mai, però segur que qui ho ha viscut alguna vegada, sap que un repte així li aporta alguna cosa especial que és difícil d’experimentar en qualsevol altre àmbit. A pesar de saber que HI HA ALGO ESPECIAL, quan estàs fent una cursa d’aquestes característiques, és fàcil que t’asalten els dubtes, i que et fages preguntes com PERQUÈ ESTIC ACÍ?; PERQUÈ FAIG AÇÒ?, QUÈ M’APORTA AÇÒ?, etc. Són preguntes més profundes del que semblen en un primer cop d’ull, i que necessiten sovint d’un temps de reflexió que permeta digerir i refredar una mica les emocions viscudes.

El post anterior sobre la Perimetral, escrit uns dies després de la cursa, però basat en els moments i sensacions de la cursa, destil·lava les males sensacions i el descontent experimentat en calent, a pesar de l’esforç que vaig fer per poder acabar la prova.
Els 10 dies que han passat em permeten respondre en part, i de manera més serena, a aquestes preguntes. Personalment crec que “fem açò” i “estem ací” perquè ens aporta un major autoconeixement de nosaltres mateixos, i una major autoestima, ja que com diu una dita popular “sols s’estima el que es coneix”.
I perquè ens coneixem millor. Intentaré explicar el meu punt de vista per punts.
1- Ens ajuda a tolerar millor el dolor i l’esforç. No es que m’agrade patir, tot el contrari, m’agrada gaudir de les coses en general (i també de l’esport), però en una cursa tan llarga com aquestes (jo vaig tardar més de 11 hores), sempre tens moments molt durs, en què no et queden forces, et fan mal les cames, no tens bones sensacions, etc, moments en què has abandonat la teua zona de confort. Com dia ja en el post anterior, tocava apretar les dents i patir, i ho vaig fer. El saber aguantar i no defallir quan les coses no et van be, és el que et permet acabar les curses tan llargues. Ara sé que un mal moment, per ell mateix, no té el perquè parar-me: depèn de com estiga de fort psicològicament per poder gestionar ixe mal moment. Molts corredors de fons diuen que en estes curses l’estat psicològic és un 50% i l’estat físic l’altre 50% de l’èxit. I igual que la forma física, la fortalesa psicològica s’entrena. Com?. Ficant-te en situacions en què ja no estas bé (fora de la zona de confort), disfrutant dels entrenes perquè saps que és lo que el toca fer (no sols de les curses), entenet la prova com el final d’un procés, en què cada xicotet pas cap endavant compta (no és sol el dia de la cursa).
2- Com he dit, ja han passat uns dies, i ara en lloc de veure-ho tot gris (o negre) com ho veia quan vaig creuar la línia de meta, veig que estic recuperant molt bé. Ja he entrenat natació, bici i carrera, a bons ritmes i sense dolor de peus ni genolls, i amb molt bones sensacions. Em conec millor, i sé que la feina feta durant els entrenes no ha estat de bades, i que puc recuperar ràpid i bé d’un esforç tan gran, i ja torne a sentir-me ja be.
3- A mesura que vaig fent curses, vaig coneguent quines són les coses que em motiven, què és important i qué no ho és per a mi. Cada corredor té les seves estrategies per motivar-se, però jo ja he descobert (ja fa temps) que tindre als teus (a la família) esperant-te i entrar a meta amb els fills, no té preu. Per a tota la resta entrenar.  GRÀCIES FAMíLIA PER ESTAR AHÍ SEMPRE. Si mire enrrere, dels 3 trails de més de 60 km que he fet, en els únics que he tingut males sensacions no tenia a la família (en CSP 118 de 2013 em vaig retirar). Cada dia m’agrada més compartir esport amb la família (també el seu esport, el de la resta de la família). I conste que no sóc molt sentimental.
4- Vaig aprenent a aillar el cap del cos per poder continuar quan no et trobes cómode. Per exemple, mai pense en tot el recorregut que em queda, sino en fites parcials que em van ajudant a aconseguir xicotets objectius (per exemple, en 5 km més arriben dalt del port, en lloc de pensar en el 40 km que encara et queden per davant) que em porten cap a la meta. Córrer quan estas be és molt fàcil, però saber esforçar-te quan no vas be, no ho és tant.
5- «Estem ací» també per un esperit solidari i un companyerisme que no trobe en tots els àmbits. Quan quedaven 3 km per a meta, davant meu un home que portava millor ritme que jo vaig veure que parava i s’agafava la cama. Li estaven entrant calambres. Vaig pensar que això no podia ser, que després de tants kilòmetres, no es podia quedar allí, tan prop del final per uns calambres. Què podia fer jo?. Li vaig oferir capsules de sal que jo provava per primera vegada. En va agafar una, a pesar dels dubtes inicials de si valdria per alguna cosa, i el cas és que si que va funcionar. I òbviament em vaig alegrar enormement quan vaig veure que tornava a córrer i a passar-me clarament. Enhorabona.
6- A la reflexió que em feia en la crònica sobre la Perimetral, ara ja tinc clara la resposta: no sóc un insensat, ni estic boig. Estic molt ben parit. Me n’adone que a pesar de no estar be, vaig confiar en mi i vaig poder acabar l’objectiu que m’havia proposat, i aixó m’omple d’orgull i satisfacció, alhora que augmenta la meva autoestima i confiança. Una vegada vaig fer un curs de lideratge personal, i aquests reptes em permeten entendre que em lidere a mi mateix per poder ser com vull ser, i fer el que vull fer.
I lo més important, és que aquests autoconeixement que m’aporta proves com la Perimetral, no es queden en l’ambit de l’esport, sino que són traslladables a tots els àmbits de la vida.
He intentant expressar estes reflexions el millor que he pogut, però segur que podria dir més i millors coses, ho expresar-les millor, però ja està be de rotllo.
EN DEFINITIVA, CORREC PERQUE M’AGRADA, PERQUE EM FA SENTIR BE I CONEIXER-ME MILLOR

Cap de setmana d’esport i famila

Doncs aixó. Este cap de setmana sense parar, tot al voltant de la família i l’esport. Dissabte matí, amb el fill a jugar a bàsquet. Gràcies a les escoles municipals de bàsquet.

image

Per la vesprada, volteta curta amb la bici de muntanya, i després a veure la presentació de la IV Mitja Marató de Muntanya de Carrícola, amb la presència de Vicente Juan Gracía.

image

I demà per acabar a la cursa de la dóna de Gandía amb la parella. Ànim amoret.
Que més es pot demanar

Tot apunt. Perimetral de Benissa

Ja esta tot apunt. Demà portarem l’equipament de @3Reptes i el tallavent del Club d’Atletisme d’Olleria, bona ocasió per estrenar-lo, els dos clubs en què estic.
A veure com va i a disfrutar tot el possible.

image

Amunt 3Reptes i Club d’Atletisme d’Olleria

Tirada llarga de trail

Hui primera tirada llarga de trail, amb una mica més de 30km en 4h15′ en total, tot des d’Olleria. Tenia molts ingredients per eixir bé:
1- Proves de suplementació d’alimentació (arrós, tortilla i panses), pastilles de sal, i aigua clara en la motxilla, per veure com va per reduir l’acidesa d’estómac en trails llargs. La verita és que m’ha anat molt bé. Té bon gust, es menja bé, i no provoca acidesa.

image

2- Primera tirada llarga amb les noves Sportiva Ultraraptor. Bones sensacions. Gràcies als amics de la cursa La Marrana.

image

3- Primera tirada llarga després d’anar al fisio pels genolls, i han respot molt millor. Gràcies #movimentisalut.
4- La resta, fred matiner, llibertat, solitud, solet, bons paissatges

image

I per acabar, durant l’entrene he pogut localitzar rastres de molts animals, compaginant feina i entrene: mussol, gat fer, rabosa, fagina, possible geneta, i una mussaranyeta morta, el mamífer més menut del món.
En fí, bon dia de trail running, i mplt satisfet

Temps d’impas

Esta es la situació a 25 dies de la perimetral de Benissa

image

A veure com evoluciona i com puc programar els entrenes. En qualsevol cas, ara més que mai, he de creure amb mi mateix i buscar motivació extra. Després de tot ara hem identificat este dolor rotulià crònic i estic treballant per controlar-lo.
Gràcies Moviment i salut

X Mitja Marató de Xàtiva

Diumenge 23 de febrer de 2014, 9 del matí, enfront de l’Hotel San Miguel d’Olleria. Uns quants amics del Club d’atletisme d’Olleria (Luís Martí, Xuso, Joan Such, Rafa) i de 3Reptes Club Triatló l’Olleria (Roberto Martín i jo mateix) ens trobavem allí per anar a la X Mitja Marató de Xàtiva. És una cursa que agrada molt al club d’atletisme, i a mi personalment també (ja l’he fet 3 vegades, i les tres m’ha agradat molt). Arribem cap a les 9:30, aparquem i parlant de bàsquet amb Rafa anem a recollir el dorsal de Rafa (Xuso i jo ja els teniem). Foto amb companys de 3Reptes. Ens reunim amb la resta de i comencem a escalfar. Trobe a Dani, que no es troba bé, ja que la nit anterior tenia febre. És una llàstima, perquè si algú de la colla que entrenem està fort i podia fer bon temps, baixant amplament de 1:30, ixe és Dani. A les 10:20 ja ens col·loquem en el caixó d’eixida, ja que és una eixida multitudinària, amb 1400 atletes, i amb l’experiència d’altres anys, he aprés que has d’eixir per davant si vols intentar fer el teu millor temps.
image
Molt bon ambient, amb un munt d’atletes, música, nervis i pensaments sobre la cursa. Com ja vaig dir en el post de la prèvia, l’objectiu era baixar de 1:30, però ho veia molt difícil. Este any he canviat d’entrenador, i sobretot la feina no em permet entrenar tan estructuradament com l’any passat. Fins i tot em vaig dir que si entrava molt prop de 1h30′ no agafaria a Joana en la línia de meta (Àngel estava d’acampada amb els scouts). A les 10:30 en punt comença la cursa, i ja s’han acabat els nervis. La intenció era començar ràpid, sobre 4:10-4:15 el kilòmetre, i si anava bé, apretar una mica més. Davant meu va Jordi Sebastià, que seria una bona referència, ja que ell volia anar a 4:10 tota la cursa. Comence més ràpid del que tenia planejat, i al kilòmetre 3 ja vaig davant de Jordi, i amb bones sensacions, a pesar que sóc conscient que segurament no podré aguantar tota la cursa a este ritme. Fins al kilòmetre 5, on comença la pujada, vaig per baix de 4:10, i en el 7, el més dur vaig a 4:16. Vaig cómode, i encara puc apretar més, i córrec els següents kilòmetres per baix de 4:10.  Estic bé i faig la primera meitat a bon temps 43:56. Això em fa pensar que puc aconseguir l’objectiu que m’havia plantejat.

1780110_302702369878683_834349876_o

En el km 12 veig a la família (Pare, mare, Imma i Joana) que no paren d’animar, i per supost això em dóna ales i em fa anar més ràpid. Fins al km 15 vaig a 4:12, però a partir d’aquí em note com em falten les forces, i els km 16 a 19 (el 16 és molt dur) els faig a més de 4:20. En el km 17 em passen Jordi Sebastià i Toni i ja no els podré agafar de nou. Vaig tocat, però la séque la resta dels corredors també estan tocats. A més els ànims de la gent, la música, el casc vell i saber que ja queda molt poc em fa seguir. En el km 20, anava pensat en què anava lent, però si no em passaven els practicums de 1h30′, aconseguiria entrar en el temps que volia. En ixe moment em passen els practicums i em dic «i una merda, tota la cursa davant vostre, i ara vaig a quedar-me sense fer 1h30′: ni somiar-ho». Vaig apretar les dents, i de nou vaig córrer a 4:12. Em separe dels practicums i sóc conscient que entraré a temps. Encare l’alvereda a 1h29′, satisfet de la feina feta, lent mentre busque a Joana, perquè sé que em sobra temps. La trobe i correm els 100 metres finals junts per entrar en 1h29’44»,i com l’any passat cridat «Hasta el infinito i más allà» per aconseguir una imatge tan xula com aquesta.

1907845_302742276541359_1687615424_o

Per tercer any seguit vaig baixant de temps, este any rebaixant la marca de l’any passat en 1′, i he aconseguit l’objectiu que volia, fins i tot permetent-me entrar amb la meva filla (que per a mí és tan important com el temps que faig). Així és que a pesar del dolr per arribar al cotxe i de les agulletes dedilluns, estic més que content.

Em queda felicitar a l’organització, quasi perfecta: distància, obsequis, avitualllament, ambient, música. Un 10.

Finalment 1h29’52», 224 de la general, 41 de la categoria, a 4:16 el km. Molt content.

Triatrail en el trail de l’Aventador de Genovés

Amb piles carregades i ganes per a fer la primera edició del Trail de l’aventador de Genovés. 21 km de muntanya per sendes i camins encisadors als peus de l‘Aventador, que tan bons record em porta. A veure com va.
Demà vos contaré.

Retorna triatrail

Despres de tant temps desconectat del bloc per assumptes personals, hui he decidit començar de nou. Poc a poc faré un resum ràpid del que he fet durant aquest temps i del que tenia pendent de publicar.
Per començar, mireu com va quedar l’interior de les salomon wings xt3 en el Trail la malla de Barxeta. Vaig acabar el mig marato de muntanya amb una espina de fusta de 2cm travessant la sola. Per sort no em va arribar al peu. Ufffff quin esglai quan ho he vist
image

Menys de 72 hores per la CSP 115

Ara ja no queda res. En un poc més de 2 dies començaré la CSP 115, una cursa de 118 km des de Castelló de la Plana al Santuari de Sant Joan de Penyagolosa. Açò és el que m’espera

La veritat és que fer una cursa d’aquestes demana la millor versió de mi mateix, no sols física, sinó sobretot mental. Per això porte ja unes setmanes tenint cura de tots els detalls, alimentació carregada d’hidrats de carboni (pasta, arròs, cereals, fruites), proteines (car i peix), un poc de greixos saludables provinents de fruits secs. També tenint cura especial de la part que més patirà en una cursa com aquesta, els peus, treient la pell morta, hidratant-los a diari. El material ja està comprovat i ordenat, i ficat en la motxilla. Per últim, he anat repasant la informació sobre la cursa, i pensant en estrategies per mantenir la motivació durant tota la cursa, a base de visualitzar moments imports, com l’eixida, la trobada amb la família per diferents llocs de la curs, l’arribada a meta; fraccionat l’objectiu en xicotets guanys, com anar cobrint etapes de 10 kilòmetres, pensar en les coses agradables de la curs: paisatge, flora, patrimoni, il·lusió, companyerisme, etc…

De tota manera, hi han algunes cosetes que no m’estan anant massa bé, i és que des de fa unes tres setmanes no puc entrenar amb normalitat degut a una tendinitis del tibial posterior que em provoca un dolor important en el turmell dret; i per altra banda, des de fa unes 2-3 setmanes que no dormo bé. Aquests dos aspectes, òbviament em preocupen, però intente buscar-li la part bona per motivar-me tan com puga, doncs crec que la motivació i les ganes d’aconseguir el repte és el que em pot permetre acabar. La part bona és que m’he hagut d’esforçar més mentalment per aillar, acotar, controlar i gestionar el dolor, i aixó m’ha fet créixer com a persona i com a corredor. També les xicotetes millores en el turmell, que a base de patir i entrenar el que podia, combinat amb exercicis de rehabilitació, antiinflamatori i treball mental, ha anat millorant molt. Tot açò m’ha permés conèixer millor el meu propi cos i la ment, i fer-me més que la ment pot sobre el cos. Espere que tot aquest treball, els llargs mesos d’entrenament, la gestió del dolor i dels mals moments, l’alimentació, i sobretot el tremall a nivel psicològic, em permeten arribar, i el més important disfrutar. Ara queda aguantar el nerviosisme i mantenir la il·lusió, intentar descansar i donar el millor de mi el dissabte de matí.

L’objectiu és acabar-la, m’agradaria en unses 16 hores, però la veritat és que el vertader premi és estar en l’eixida, i prendre part en un event d’aquesta magnitud.

ESTAR EN L’EIXIDA JA ÉS UN TRIOMF

Crònica de la III MIMUMACA (Mitja Marató de Muntanya de Carrícola)

La Mitja Marató de Muntanya de Carrícola no para de crèixer. Fins i tot ja tenen nom curt: MIMAMUCA. Esteu atents perquè aquest serà un nom d’èxit. Mireu si no quin vídeo de presentació més xulo (i amb música brutal).

Esta és una cursa que m’agrada, sobretot després de les bones sensacions que vaig tindre en l’edició de 2012. Ja feia temps que ens havíem inscrit Dani Boluda i jo. La veirtat és que tenia ganes defer-la per moltes coses: per una banda volia veure si em treia l’espina del trail de Ladua de Llombai de la setmana anterior, i deixava enterrades les males sensacions, i per l’altra perquè a mesura que he anat fent curses durant els últims anys, m’he adonat que és una de les millors curses en què he participat i de les que més m’han agradat.

Dani s’havia lesionat per rotura fibrilar en el bessó, i tindria que anar sol. Em vaig enterar que Rafa també anava i vam quedar en anar junts. Així, a les 7 del matí, desdijuni important per a prende forces: llet, galetes, café, fruita, datils, etc., i ja estem preparats.

Carricola_2013_4

A les 8:15 del matí del diumenge 14 d’abril estava recollint a Rafa, i camí a Carrícola comentat-se cosetes dels entrenes i curses que hem anat fent. Bon dia, assoleiat i sense vent. Arribem allí i de seguida, com sempre ja és patent l’ambient de festa i cursa que es viu. Tot el poble està involucrat. Ple de cotxes, deixem el cotxe en un parkin allunyat cami de Bèlgida.

Saludar als amics (n’hi ha gent del club d’altelisme d’Olleria). Un poc d’escalfament i estirament i de seguida a la línia d’eixida, doncs a les 9:30 en punt donen l’eixda.

Carricola_2013_3

Podeu veure el perfíl de la cursa ací. La primera part del circuit, per la part vella del poble em serveix per anar prenent sensacions. El més importnat és passar-ho bé, i veure com estic, sobretot controlar jo el ritme al que córrec, i no al revés com em va passar en Llombai. Vull saber que reivindicar-me a mi mateix, confirmar que estic bé, i que lo de la setmanapassada va ser un mal dia. L’objectiu esportiu és veure si puc baixar el temps de l’edició de 2012, però sense capficar-me. Hui serà més important controlar les sensacions que el temps. Per tant comence a córrer una mica a l’espectativa, i guardant forces per a tota la cursa. El camí ja és conegut i sé que hi han algunes costeres dures. Vaig trobant-me agust, en les costeres vaig ràpidet, i quant no puc camine, però em trobe bé. La muntada al castell és lo més dur, la faig caminant però a bon ritme, sense que els que corren em deixen darrere. Bon senyal. Amb esta filosofia vaig fent, sempre avançant a gent (no em passa quasi ningú). En les baixades vaig molt bé, segur i molt ràpid, passant a molta gent. Així aguante fins al kilòmetre 11,8, el punt més alt de la cursa, a 907 m. A partir d’ara sé que venen trams de baixada que m’aniran molt bé. Baixe molt ràpid, passant a la gent per fora senda sense problemes. Entre el kilòmetre 19 i 20 hi ha una pujada, i veig que vaig just per acabar en millor temps que l’any passat. Ja me n’adone que les sensacions han estat molt bones, que tinc una tendinitis que em fa mal en el turmell dret, i decideixc fer la pujada caminant, tot i que no és molt dura. Després en l’últim kilòmetre de baixada torne a córrer, però sense apretar, ja he quedat bé, i no vull castigar més el turmell.

Carricola_2013_1

Tal com volia he anat controlant les sensacions i millorant el temps en cada sector (el primer control, posició 74 (170 general), segon control el 68 (154) i al final 61 de la categoria (137) de 445 que van acabar). Puc estar content. Al final he fet un temps de 2:05’44», un poc més lent que l’any passat, però no importa: La millora en les sensacions respecte a la setmana passada i arribar amb tota la família esprant-me són una recompensa més que suficient per estar content

Carricola_2013

De nou no vull deixar passar l’oprtunitat per agrair a l’organització un treball tan ben fet, amb el corredor com a centre de tot l’esdeveniment, mimat i cuidat en tot moment. També pel respecte pel patrimoni natural i cultural que mostra, i per l’esforç en la difusió del mateix. Pel traçat natural i ben dissenyat, passant per llocs emblemàtics. Crec que és la cursa més ben organitzada de les que he participat, i sobretot, una de les què més cuidat m’he sentit. S’està convertint en un clàssic a nivell personal. Crec que, mentre tinga ganes de seguir correns, serà una cursa fixa. GRÀCIES

Carricola_2013_2

Diploma Carricola_2013