Perquè correm? Perquè fem estes coses?

Ja han passat 10 dies, i és un bon moment per a fer una reflexió més serena de les emocions que ens aporten reptes com la Perimetral de Benissa.
image

De vegades és necessari deixar passar el temps per poder veure les coses amb certa perspectiva. Sovint la gent ens pregunta perquè fem aquesta mena de curses tan llargues, que impliquen tant de sacrifici i esforç. És difícil d’entendre per qui no ho ha experimentat mai, però segur que qui ho ha viscut alguna vegada, sap que un repte així li aporta alguna cosa especial que és difícil d’experimentar en qualsevol altre àmbit. A pesar de saber que HI HA ALGO ESPECIAL, quan estàs fent una cursa d’aquestes característiques, és fàcil que t’asalten els dubtes, i que et fages preguntes com PERQUÈ ESTIC ACÍ?; PERQUÈ FAIG AÇÒ?, QUÈ M’APORTA AÇÒ?, etc. Són preguntes més profundes del que semblen en un primer cop d’ull, i que necessiten sovint d’un temps de reflexió que permeta digerir i refredar una mica les emocions viscudes.

El post anterior sobre la Perimetral, escrit uns dies després de la cursa, però basat en els moments i sensacions de la cursa, destil·lava les males sensacions i el descontent experimentat en calent, a pesar de l’esforç que vaig fer per poder acabar la prova.
Els 10 dies que han passat em permeten respondre en part, i de manera més serena, a aquestes preguntes. Personalment crec que “fem açò” i “estem ací” perquè ens aporta un major autoconeixement de nosaltres mateixos, i una major autoestima, ja que com diu una dita popular “sols s’estima el que es coneix”.
I perquè ens coneixem millor. Intentaré explicar el meu punt de vista per punts.
1- Ens ajuda a tolerar millor el dolor i l’esforç. No es que m’agrade patir, tot el contrari, m’agrada gaudir de les coses en general (i també de l’esport), però en una cursa tan llarga com aquestes (jo vaig tardar més de 11 hores), sempre tens moments molt durs, en què no et queden forces, et fan mal les cames, no tens bones sensacions, etc, moments en què has abandonat la teua zona de confort. Com dia ja en el post anterior, tocava apretar les dents i patir, i ho vaig fer. El saber aguantar i no defallir quan les coses no et van be, és el que et permet acabar les curses tan llargues. Ara sé que un mal moment, per ell mateix, no té el perquè parar-me: depèn de com estiga de fort psicològicament per poder gestionar ixe mal moment. Molts corredors de fons diuen que en estes curses l’estat psicològic és un 50% i l’estat físic l’altre 50% de l’èxit. I igual que la forma física, la fortalesa psicològica s’entrena. Com?. Ficant-te en situacions en què ja no estas bé (fora de la zona de confort), disfrutant dels entrenes perquè saps que és lo que el toca fer (no sols de les curses), entenet la prova com el final d’un procés, en què cada xicotet pas cap endavant compta (no és sol el dia de la cursa).
2- Com he dit, ja han passat uns dies, i ara en lloc de veure-ho tot gris (o negre) com ho veia quan vaig creuar la línia de meta, veig que estic recuperant molt bé. Ja he entrenat natació, bici i carrera, a bons ritmes i sense dolor de peus ni genolls, i amb molt bones sensacions. Em conec millor, i sé que la feina feta durant els entrenes no ha estat de bades, i que puc recuperar ràpid i bé d’un esforç tan gran, i ja torne a sentir-me ja be.
3- A mesura que vaig fent curses, vaig coneguent quines són les coses que em motiven, què és important i qué no ho és per a mi. Cada corredor té les seves estrategies per motivar-se, però jo ja he descobert (ja fa temps) que tindre als teus (a la família) esperant-te i entrar a meta amb els fills, no té preu. Per a tota la resta entrenar.  GRÀCIES FAMíLIA PER ESTAR AHÍ SEMPRE. Si mire enrrere, dels 3 trails de més de 60 km que he fet, en els únics que he tingut males sensacions no tenia a la família (en CSP 118 de 2013 em vaig retirar). Cada dia m’agrada més compartir esport amb la família (també el seu esport, el de la resta de la família). I conste que no sóc molt sentimental.
4- Vaig aprenent a aillar el cap del cos per poder continuar quan no et trobes cómode. Per exemple, mai pense en tot el recorregut que em queda, sino en fites parcials que em van ajudant a aconseguir xicotets objectius (per exemple, en 5 km més arriben dalt del port, en lloc de pensar en el 40 km que encara et queden per davant) que em porten cap a la meta. Córrer quan estas be és molt fàcil, però saber esforçar-te quan no vas be, no ho és tant.
5- «Estem ací» també per un esperit solidari i un companyerisme que no trobe en tots els àmbits. Quan quedaven 3 km per a meta, davant meu un home que portava millor ritme que jo vaig veure que parava i s’agafava la cama. Li estaven entrant calambres. Vaig pensar que això no podia ser, que després de tants kilòmetres, no es podia quedar allí, tan prop del final per uns calambres. Què podia fer jo?. Li vaig oferir capsules de sal que jo provava per primera vegada. En va agafar una, a pesar dels dubtes inicials de si valdria per alguna cosa, i el cas és que si que va funcionar. I òbviament em vaig alegrar enormement quan vaig veure que tornava a córrer i a passar-me clarament. Enhorabona.
6- A la reflexió que em feia en la crònica sobre la Perimetral, ara ja tinc clara la resposta: no sóc un insensat, ni estic boig. Estic molt ben parit. Me n’adone que a pesar de no estar be, vaig confiar en mi i vaig poder acabar l’objectiu que m’havia proposat, i aixó m’omple d’orgull i satisfacció, alhora que augmenta la meva autoestima i confiança. Una vegada vaig fer un curs de lideratge personal, i aquests reptes em permeten entendre que em lidere a mi mateix per poder ser com vull ser, i fer el que vull fer.
I lo més important, és que aquests autoconeixement que m’aporta proves com la Perimetral, no es queden en l’ambit de l’esport, sino que són traslladables a tots els àmbits de la vida.
He intentant expressar estes reflexions el millor que he pogut, però segur que podria dir més i millors coses, ho expresar-les millor, però ja està be de rotllo.
EN DEFINITIVA, CORREC PERQUE M’AGRADA, PERQUE EM FA SENTIR BE I CONEIXER-ME MILLOR

Tirada llarga de trail

Hui primera tirada llarga de trail, amb una mica més de 30km en 4h15′ en total, tot des d’Olleria. Tenia molts ingredients per eixir bé:
1- Proves de suplementació d’alimentació (arrós, tortilla i panses), pastilles de sal, i aigua clara en la motxilla, per veure com va per reduir l’acidesa d’estómac en trails llargs. La verita és que m’ha anat molt bé. Té bon gust, es menja bé, i no provoca acidesa.

image

2- Primera tirada llarga amb les noves Sportiva Ultraraptor. Bones sensacions. Gràcies als amics de la cursa La Marrana.

image

3- Primera tirada llarga després d’anar al fisio pels genolls, i han respot molt millor. Gràcies #movimentisalut.
4- La resta, fred matiner, llibertat, solitud, solet, bons paissatges

image

I per acabar, durant l’entrene he pogut localitzar rastres de molts animals, compaginant feina i entrene: mussol, gat fer, rabosa, fagina, possible geneta, i una mussaranyeta morta, el mamífer més menut del món.
En fí, bon dia de trail running, i mplt satisfet

Impressions I Trail l’Aventador

Lo prometido és deuda, i ara vos passe una crònica del I Trail l’Aventador del Genovés. Diumenge, 2 de febrer, 7:30 del matí enfront de l’Hotel San Miguel. Era el lloc de trobada, i la veritat es respirava molt bon ambient, i molt de fred. En total ens vam juntar uns 20  corredors/marxadors d’Olleria, entre el Club d’Atletisme d’Olleria, 3Reptes Club Triatló l’Olleria i independents. Salutacions als amics, anecdotes i cap a Genovés.

image

En l’arribada a Genovés, plaça a vesar, salutacions a més amics, recollida de dorsals, cafenet, nervis i començar a escalfar.

image

A les 9 en punt comença la cursa, i un poc després la marxa

image

En línia d'eixida amb companys de 3Reptes

Comença la cursa i anem correns per sendes ràpides cap a Alboi i l’Estret de les Aigües. Després anem per la llera del barranc, entre grava, més lent, pero encara ràpids. Cap al kilòmetre 10, baixada tècnica cap a la casa de la llum, on s’agraeix els ànims de la gent.

image

M’alegre enormement de veure i saludar a un amic que a vingut a animar-nos: Gràcies Javi Camarena. A partir d’aquí, tot canvia radicalment, amb uns 2 km de pujada molt dura i continuada per senda, que fa alentir molt la marxa. Pugem caminant a ritme. Encara queden uns quants kilòmetres que van alternant pujades i baixades. Per acabar ens queden uns 3 kilòmetres de baixada cap a Genovés. El temps ja no és bó, anem cansats, però ja sabem que el final està prop. Encara ens queda força per un darrer sprint arribant a meta. La cursa ha estat molt dura, i acabe molt cansat

image

Després toca un massatge recuperador i a gaudir del resultat mentre espere que arriben els amics, companys i Imma

image

I a celebrar-ho amb una birra entre amics

image

Content del resultat, amb 2:24′:10″, 99 de la general i 32 de la categoria, molt més lent que en el trail la malla de Barxeta, pero millor posició.

image

Vull donar l’enhorabona a l’organització de la cursa: circuit natural, ben marcada, amb personal en cada creuament, amb avituallament suficient i amb paissatges molt xulos

image

A més, i per la coincidencia del lloc d’eixida i arribada, no podia deixar de comparar aquesta bona cursa amb el desastre d’organització que va representar la 3 edició de la cursa nocturna de Yaincoa, que vaig fer en 2012. Enhorabona Trail de l’Aventador

Retorna triatrail

Despres de tant temps desconectat del bloc per assumptes personals, hui he decidit començar de nou. Poc a poc faré un resum ràpid del que he fet durant aquest temps i del que tenia pendent de publicar.
Per començar, mireu com va quedar l’interior de les salomon wings xt3 en el Trail la malla de Barxeta. Vaig acabar el mig marato de muntanya amb una espina de fusta de 2cm travessant la sola. Per sort no em va arribar al peu. Ufffff quin esglai quan ho he vist
image