Vaja tela amb la Perimetral de Benissa 3.0

Tard, però per fi he digerit totes les emocions i he trobat un forat per fer una crònica de la Perimetral de Benissa 3.0.

Divendres la nit, soparet en un bar en Benissa, i cap a les 12 de la nit al sac de dormir que demà (és un dir; ja que a les 4 del matí ja estem en peu) ens espera un ratet de córrer.

A les 4 del matí comença el ball, i els corredors que hi havia en la sala diàfana que ens deixava l’organització començaven a preparar-se. Cap a la plaça de Benissa amb el vestits el recentment estrenat tallavents del Club d’Atletisme d’Olleria (l’altre club en què participe) a recollir el dorsal.

_dsc8445_20140330_2041735372

 

Hi ha un ambient magnífic, amb molts corredors que van donant-se cita, música en directe i molta animació. Tot anuncia una jornada èpica, amb prop de 700 persones inscrites (segons megafonia) disposades a córrer per la muntanya durant moltes hores. Nervis, mirades a veure si trobem a algun conegut. Em trobe a Sisco i parlem una mica.

Són les 6 en punt i comença La Perimetral de Benissa 3.0. Per davant queden moltes hores, molts kilòmetres, molt de desnivell i molt de patiment, però en este moment l’únic que es veu és molta il·lusió en la cara de tots els corredors. Una gran carrera en una muntanya espectacular i a vora mar, amb uns paisatges increïbles.
image

 

Açò dels trails són faves contades: Si entrenes vas, i si no, no vas. Jo este any no he pogut entrenar tot el que volia, i ho he notat molt, però tot això ja està passat, i ara toca fer front a la cursa, intentar acabar i gaudir al màxim d’un dia i un ambient com aquest. Comencem encara de nit, a bon ritme, i cap a les 7 del matí ja ix el sol. Ens han dit que la previsió és que no plourà, però de moment cauen unes gotetes. Prompte para de ploure i es queda núvol per a la resta del dia. S’agraeix perquè no fa ni fred ni calor. El ritme de carrera és alegre durant els primers kilòmetres. Al kilòmetre 11’5 primer avituallament, que me’l passe tirant mà de l’arròs amb fruits secs que m’havia dut. Em senc bé, i passe a molta gent. Crec que és una bona estratègia i m’anima. Anem muntant i baixant de manera continuada, però de moment es pot córrer bé. Però tot no havia de ser així, i cap al kilòmetre 16,5 comencen 3 kilòmetres de pujada dureta i continuada. En este tram en passa Sisco amb solvència, després que s’havia quedat en l’avituallament.  Després 5 kilòmetres de baixada, on encara estem frescs i puc córrer bé.

img_7916_20140330_1917469751

Però ja hi ha una dita popular que diu que tot lo que baixa puja (o és al revés), i ara comença la primera pujada dura de veritat (1,5 km en què passes de 250 a 600 m, més del 20% de desnivell). Jo no recordava el mapa del perfil, i pensava: “açò ha de ser la pujada al Bèrnia necessàriament, més empinat és impossible”. Però que va, el Bèrnia encara es feia esperar uns quants kilòmetres i unes quantes costeres empinades més. En el 3er avituallament (Km 29), ens comuniquen que degut a les inclemències meteorològiques de la nit passada, s’elimina la pujada a la cresta del Bèrnia i hem de passar pel forat del Bèrnia (vegeu l’oratge en el moment de la decisió ací). Amb això ens van deixar la cursa en uns 3400 metres de desnivell positiu, però mantenint la distància. Arribar al forat del Bèrnia va ser dur, doncs les costeres tenien molta pendent. Podíem pensar que ara ja estava feta la part més dura (ja havíem passat la màxima altura i fet més de la meitat de la curs). Però a partir d’ara quedaven molt kilòmetres de baixada, per camins i sendes molt pedregoses i empinades que castigaven els peus i els genolls increïblement. A més encara quedaven 4 pujades menors (però mare meua com costaven a estes alçades de la cursa). Cada vegada eren més freqüents els cartells del “Chiquito de la calçada” anunciant tram tècnic: volia dir que tenies que anar amb compte de no caure o torçar-te el turmell fins i tot caminant, no et dic res corrents (com els vaig arribar a avorrir estos cartells).

Amb els peus, turmells i genolls molt adolorits en el kilòmetre 45 decidisc que ja no correria més durant esta curs. En realitat anava mal, i mentalment tocat, ja no tenia ganes ni il·lusió de turmentar-me més. De fet a partir d’aquest punt i durant uns 15 kilòmetres vaig anar pensant en com diur-li a Joan Pantorra que anara sol a Benasque al Maratón de las Tucas (li havia dit que jo l’acompanyaria, però a fer La Vuelta al Aneto) perque jo no tornava a córrer cap trail més este any, i possiblement penjarà les sabatilles. Em va passar Joan Juviri en el km 45. Van ser kilòmetres molt durs. I és que, com ja he dit abans si entrenes vas, i si no, no vas. Segurament si hagués pogut entrenar més i hagués estat millor, hagués pogut córrer per alguns dels trams tècnics que en l’estat en què estava, no podia ni pensar-ho, però ja no podia fer res. Caminava preguntant.me a mi mateix si era un insensat (com diu Gandalf als Hobbits), si estava boig, o si lo que estava era molt ben parit. Tocava baixar el cap, prémer les dents i seguir patint.

Així vaig arribar al 5t avituallament (km 51), esgotat. Vaig reposar i descansar, enviant missatges pel mòbil als amics, sense preocupar-me ja del temps que “invertia” descansant. I més avant fins al 6 avituallament, en el km 59. Portava ja moltes hores de carrera (més de 10), ja per damunt del temps que tenia previst i encara quedaven 6 kilòmetres. En l’avituallament un poc de conversa amb els voluntaris (gràcies per la vostra feina)m reposar forces, i amb ànims carregat, vaig tornar a córrer fins a meta, conscient que ja quedava poc, que eren camins més plans i sense tanta pedra, cosa que els peus, turmells i genolls agrairien. Fins i tot vaig poder recuperar-me i córrer a bon ritme este tram i acabar esprintant. Al final 11:19’22” passejant el trage de 3Reptes per les muntanyes de Benissa, posició 300 de la general i 107 de la categoria, i amb males sensacions. Però que hem de fer, es tracta de curses molt dures, i un fa el que pot.

img_8429_20140330_1645988637

Una cosa que em va saber molt greu va ser no poder quedar-me un ratet a veure els amics, fer-me una birra i parlar un poc sobre la curs (ho senc Sisco i Joan, i enhorabona als dos), però tenia que anar-me’n directe a una boda (sí, sí, com sona).
image

Volia agrair al Club de Muntanya Margalló per l’organització, l’esforç i la dedicació, i donar-los l’enhorabona. Crec que ha estat molt ben organitzat, amb decisions difícils incloses. A més és molt d’agrair el servei de dutxes, de massatgistes, allotjament, etc. Sols vaig dos observacions: els avituallamets eren abundants i no hi havia cap problema en agafar el que volgueres, però els vaig trobar massa separats. I la segona, que hi havia confusió en el quilometratge. En part s’entén per eliminar la pujada a la cresta, però crec que així i tot alguna no anava clar. Molts participants no sabíem si finalment eren 63, 64 o 65 kilòmetres.

També donar-li l’enhorabona als voluntaris, en especial, que els trobaves per tot arreu, i sempre amb un somriure i unes paraules d’ànim. Gràcies, això ho fa tot molt més fàcil.

Gràcies a l’Assosciació Fotogràfica de Benissa que ens va fer moltes fotos que ens permet tenir un record d’un dia tan especial.

I finalment a tota la població de Benissa, que es volca en esta prova: En el bar en què vaig sopar (bar la Costa), jo me n’anava a les 23:30, i a la porta hi havia una cartell anunciant que a l’endemà de matí obrien a les 4,30 per a donar esmorzar als corredors. Ole i gràcies.

Gràcies també als amics de la cursa la Marrana @cursamarrana.

Ací vos deixe unes fotos per que gaudiu de la prova.
image

image

image

image

image

Triatrail en el trail de l’Aventador de Genovés

Amb piles carregades i ganes per a fer la primera edició del Trail de l’aventador de Genovés. 21 km de muntanya per sendes i camins encisadors als peus de l‘Aventador, que tan bons record em porta. A veure com va.
Demà vos contaré.

Menys de 72 hores per la CSP 115

Ara ja no queda res. En un poc més de 2 dies començaré la CSP 115, una cursa de 118 km des de Castelló de la Plana al Santuari de Sant Joan de Penyagolosa. Açò és el que m’espera

La veritat és que fer una cursa d’aquestes demana la millor versió de mi mateix, no sols física, sinó sobretot mental. Per això porte ja unes setmanes tenint cura de tots els detalls, alimentació carregada d’hidrats de carboni (pasta, arròs, cereals, fruites), proteines (car i peix), un poc de greixos saludables provinents de fruits secs. També tenint cura especial de la part que més patirà en una cursa com aquesta, els peus, treient la pell morta, hidratant-los a diari. El material ja està comprovat i ordenat, i ficat en la motxilla. Per últim, he anat repasant la informació sobre la cursa, i pensant en estrategies per mantenir la motivació durant tota la cursa, a base de visualitzar moments imports, com l’eixida, la trobada amb la família per diferents llocs de la curs, l’arribada a meta; fraccionat l’objectiu en xicotets guanys, com anar cobrint etapes de 10 kilòmetres, pensar en les coses agradables de la curs: paisatge, flora, patrimoni, il·lusió, companyerisme, etc…

De tota manera, hi han algunes cosetes que no m’estan anant massa bé, i és que des de fa unes tres setmanes no puc entrenar amb normalitat degut a una tendinitis del tibial posterior que em provoca un dolor important en el turmell dret; i per altra banda, des de fa unes 2-3 setmanes que no dormo bé. Aquests dos aspectes, òbviament em preocupen, però intente buscar-li la part bona per motivar-me tan com puga, doncs crec que la motivació i les ganes d’aconseguir el repte és el que em pot permetre acabar. La part bona és que m’he hagut d’esforçar més mentalment per aillar, acotar, controlar i gestionar el dolor, i aixó m’ha fet créixer com a persona i com a corredor. També les xicotetes millores en el turmell, que a base de patir i entrenar el que podia, combinat amb exercicis de rehabilitació, antiinflamatori i treball mental, ha anat millorant molt. Tot açò m’ha permés conèixer millor el meu propi cos i la ment, i fer-me més que la ment pot sobre el cos. Espere que tot aquest treball, els llargs mesos d’entrenament, la gestió del dolor i dels mals moments, l’alimentació, i sobretot el tremall a nivel psicològic, em permeten arribar, i el més important disfrutar. Ara queda aguantar el nerviosisme i mantenir la il·lusió, intentar descansar i donar el millor de mi el dissabte de matí.

L’objectiu és acabar-la, m’agradaria en unses 16 hores, però la veritat és que el vertader premi és estar en l’eixida, i prendre part en un event d’aquesta magnitud.

ESTAR EN L’EIXIDA JA ÉS UN TRIOMF

Crònica del I trail de Ladua de Llombai

Una mica tar, però no he pogut abans. Ací deixem una crònica de la cursa del cap de setmana del 7 d’abril.

A primera hora del matí ja m’havia llevat per esmorçarr una mica amb prou temps per encarar la cursa. Llet, galetes, fruitra, cafe, patís, uns dàtils i, preparts, cap a Llombai. En arribar a Llombai, bon ambient, amb la plaça plena de corredors, música, speakers, i tot el que envolta a una cursa d’aquestes.

541521_502699529791811_1544713249_n

Foto de Maria José.

Recollida de dorsal, escalfar, i de seguida a les 9:00, l’eixida de la prova curta, la d’iniciació, de 10,3 km. Un moment després, a les 9:15 eixida de la prova reina, de 21,78Km.

Fotoo de Maria José

Foto de Maria José

Era la primera cursa de muntanya de la temporada, i a més anava sol, i per tant no tenia referències ni un ritme clar. Vaig eixir molt ràpid, amb els primers kilòmetres a 4′. Anava bé, i tal vegada pel fet de ser tan palneta, pensava que aguantaria el ritme.

Fins el kilòmetre 9, vaig anar molt bé, passant a molta gent, però a partir d’aquest kilòmetre van començar a fallar-me les forces, i cada kilòmetre es feia una creu. En ixe moment encara pensava: «a veure si tinc sort i és una pajara passatgera, i em recupere en un parell de kilòmetres», però que va, acda vegada anava pitjor, i el més preocupant és que el ritme de decadència anava augmentant ràpidament. Cap al kilòmetre 14-15, van començar a passar-me els que havia anat passant jo en la primera part. Cada vegada anava pitjor, i aviat vaig tindre que anar caminant algun tram. Les sensacions van ser molt dolentes, sense poder aguantar el ritme que jo havia agafat. Vaig patir molt, molt esgotat, i amb dolor al turmell, però finalment vaig acabar. Avui, mirat amb prespectiva,  no va estar tan malament, però en aquell moment les sensacions eren pèsimes.

Al final vaig fer un temps de 2:08:20, per acabar en la posició 38 dels veterans i la 113 de la general.

Crònica de la III MIMUMACA (Mitja Marató de Muntanya de Carrícola)

La Mitja Marató de Muntanya de Carrícola no para de crèixer. Fins i tot ja tenen nom curt: MIMAMUCA. Esteu atents perquè aquest serà un nom d’èxit. Mireu si no quin vídeo de presentació més xulo (i amb música brutal).

Esta és una cursa que m’agrada, sobretot després de les bones sensacions que vaig tindre en l’edició de 2012. Ja feia temps que ens havíem inscrit Dani Boluda i jo. La veirtat és que tenia ganes defer-la per moltes coses: per una banda volia veure si em treia l’espina del trail de Ladua de Llombai de la setmana anterior, i deixava enterrades les males sensacions, i per l’altra perquè a mesura que he anat fent curses durant els últims anys, m’he adonat que és una de les millors curses en què he participat i de les que més m’han agradat.

Dani s’havia lesionat per rotura fibrilar en el bessó, i tindria que anar sol. Em vaig enterar que Rafa també anava i vam quedar en anar junts. Així, a les 7 del matí, desdijuni important per a prende forces: llet, galetes, café, fruita, datils, etc., i ja estem preparats.

Carricola_2013_4

A les 8:15 del matí del diumenge 14 d’abril estava recollint a Rafa, i camí a Carrícola comentat-se cosetes dels entrenes i curses que hem anat fent. Bon dia, assoleiat i sense vent. Arribem allí i de seguida, com sempre ja és patent l’ambient de festa i cursa que es viu. Tot el poble està involucrat. Ple de cotxes, deixem el cotxe en un parkin allunyat cami de Bèlgida.

Saludar als amics (n’hi ha gent del club d’altelisme d’Olleria). Un poc d’escalfament i estirament i de seguida a la línia d’eixida, doncs a les 9:30 en punt donen l’eixda.

Carricola_2013_3

Podeu veure el perfíl de la cursa ací. La primera part del circuit, per la part vella del poble em serveix per anar prenent sensacions. El més importnat és passar-ho bé, i veure com estic, sobretot controlar jo el ritme al que córrec, i no al revés com em va passar en Llombai. Vull saber que reivindicar-me a mi mateix, confirmar que estic bé, i que lo de la setmanapassada va ser un mal dia. L’objectiu esportiu és veure si puc baixar el temps de l’edició de 2012, però sense capficar-me. Hui serà més important controlar les sensacions que el temps. Per tant comence a córrer una mica a l’espectativa, i guardant forces per a tota la cursa. El camí ja és conegut i sé que hi han algunes costeres dures. Vaig trobant-me agust, en les costeres vaig ràpidet, i quant no puc camine, però em trobe bé. La muntada al castell és lo més dur, la faig caminant però a bon ritme, sense que els que corren em deixen darrere. Bon senyal. Amb esta filosofia vaig fent, sempre avançant a gent (no em passa quasi ningú). En les baixades vaig molt bé, segur i molt ràpid, passant a molta gent. Així aguante fins al kilòmetre 11,8, el punt més alt de la cursa, a 907 m. A partir d’ara sé que venen trams de baixada que m’aniran molt bé. Baixe molt ràpid, passant a la gent per fora senda sense problemes. Entre el kilòmetre 19 i 20 hi ha una pujada, i veig que vaig just per acabar en millor temps que l’any passat. Ja me n’adone que les sensacions han estat molt bones, que tinc una tendinitis que em fa mal en el turmell dret, i decideixc fer la pujada caminant, tot i que no és molt dura. Després en l’últim kilòmetre de baixada torne a córrer, però sense apretar, ja he quedat bé, i no vull castigar més el turmell.

Carricola_2013_1

Tal com volia he anat controlant les sensacions i millorant el temps en cada sector (el primer control, posició 74 (170 general), segon control el 68 (154) i al final 61 de la categoria (137) de 445 que van acabar). Puc estar content. Al final he fet un temps de 2:05’44», un poc més lent que l’any passat, però no importa: La millora en les sensacions respecte a la setmana passada i arribar amb tota la família esprant-me són una recompensa més que suficient per estar content

Carricola_2013

De nou no vull deixar passar l’oprtunitat per agrair a l’organització un treball tan ben fet, amb el corredor com a centre de tot l’esdeveniment, mimat i cuidat en tot moment. També pel respecte pel patrimoni natural i cultural que mostra, i per l’esforç en la difusió del mateix. Pel traçat natural i ben dissenyat, passant per llocs emblemàtics. Crec que és la cursa més ben organitzada de les que he participat, i sobretot, una de les què més cuidat m’he sentit. S’està convertint en un clàssic a nivell personal. Crec que, mentre tinga ganes de seguir correns, serà una cursa fixa. GRÀCIES

Carricola_2013_2

Diploma Carricola_2013

Flash Back II Mitja Marató de Muntanya de Carrícola

II Mitja Marató de Muntanya de Carrícola. 1 d’Abril de 2012. Carrícola. 10:00 del matí.

Havia sentit parlar d’aquesta cursa a Dani kubala, i havia llegit en la web. En general les opinions era que es tractava d’una vcursa molt xula. Prop de casa, per ixa època em trobava molt bé, i vaig pensar «Anem». Dit i fet. Ens organitzem i al final anem Dani Kubala, Dani Boluda i jo.

Sols arribar ja et dones compte que si que està ben organitzada. Carricola és un poble menut (93 habitants), però molt ben organitzat i molt participatiu. Ací pots veure l’implicació dels habitants.

A més la presència de tota la infrastructura que gira al voltant de la cursa en un poble tan menut li confereix un caràcter molt festiu, i de què alguna cosa especial passa.

A les 10 en punt, tret de sortida. Una volta pel poble (xulíssim el paratge de les Arcades i la part baixa del poble). Després sortim per la carretera cap a Otos i enfilem un cami costerut, on comença a ficar-se la cosa més dura. Dani Boluda se’n va davant. A continuació s’alternen pujades i baixades per l’ombria del Benicadell, però guanyant altitud  fins als 915 m del kilòmetre 12. En este tram, vaig prou ràpid i agafe a Dani Boluda. Abans d’arribar al punt culminant del km 12, hem de pujar una senda i unes escales cap al castell, en un dels trams més durs de la cursa. Dani Kubala, no té bones sensacions i es retira en este tram.

Entre el km 12 i el 16, el recorregut va baixant i planejant per sendes. És a partir del 16, quan creuem la pista del Benicadell que fa una baixada ràpida i llarga per senda. Pots veure el recorregut ací.

Tot el recorregut és molt natural, en la gran majoria per pistes sense asfaltar i per sendes, però totes seguint traçats naturals, sense tindre que forçar cap tram per completar el circuit. La guinda, quan al traçat, la fica el fet que en bona part del recorregut per senda, discorre per les rutes Biodivers, una iniciativa cultural molt interessant, i per parts del patrimoni arquitectònic i cultural de la Serra del Benicadell. En general, tant les intervencions artístiques de Biodivers com les restes arquitectòniques estan assenyalades i tenen un cartell explicatiu, però la lletra és menuda, i durant la cursa no ho pots veure. L’organització fa l’esforç de ficar uns cartells no permanents (fotocòpies) amb lletres grans, que et diuen el nom  i la data dels llocs entre els corredors (Corral de Diego, la nevera de Penalba, el Colomer, el Castell, la Font Freda). A més, la presència de públic animant és constant, així com de fotografs i de xarangues fent festa. Tot açò el corredor que li agrade la muntanya ho agraeix enormement.

No vull deixar passar l’oportunitat d’agrair a l’Ajuntament de Carrícola i al Club CorreGatell la perfecta organització d’esta prova, i el carinyo que mostren al corredor. GRÀCIES

Quan a la cursa, seguia trobant-me molt bé, i vaig acabar amb els dos fills, en un temps total de 2:03′:06″, el 81 de la general i el 34 de la categoria. Molt content.

Carricola_2012

Diploma_Carricola

Flash Back Outlet-Running Trail Moixent 2012

Després de molts dies sense escriure, tornem a anar ficant-nos al dia amb les curses de 2012.

Aquest any 2012 havia començat a fer més curses de muntanya en serio. Així, entrene va i entrene de trail ve, els companys d’entrene ens vam assabentar de la cursa que s’organitzava en Moixent, i després de tantejar a veure si ens animàvem en grup, finalment ens vam inscriure Dani i jo. Amb molt bones sensacions, i atrets per la bona estratègia comercial i la il·lusió que transmetia l’organitzador, ens vam decidir.

El dia 11 de març anem cap a Moixent. Bon ambient, gent de molts llocs (n’hi havia de fora del País Valencià) nervis i a veure com ens trobàvem. El circuit prometia molt, amb l’arribada al lloc estrella del llac bosquet. La primera part, fins arribar a la part alta de la serra, es prou exigent. Després una pista de baixada llarga i molt ràpida ens porta a la carretera del Campello, just en el llac del Bosquet. Mentre baixàvem ja pensàvem: “ull, açò és molt estrany, estos que fan tornant per ací, muntant en sentit contrari”. En creuar la carretera, se’ns fica al davant una paret, un tram de camí asfaltat, curt però molt empinat, que després de la baixada llarga, es fa difícil de muntar. La volta al llac és molt bonic. Però després del Bosquet ens havíem d’encarar en el pensament estrany: Els corredors no estaven enganyats, érem nosaltres. I és què la cursa muntava per on havíem baixat, sí, just per la pista llarga i ràpida, però que de tornada era més llarga, i òbviament molt més lenta. Per acabar-ho d’arreglar, de muntada, la pista acabava en una senda pedregosa molt més empinada encara, que necessàriament havia de fer caminant, i en arribar dalt, beure del Camelback, i caminant fins el creuament mentre menjava uns dàtils.

A continuació un tram planejant per la serra, i ja de tornada cap al poble, el circuit ens porta per dins d’un bancal d’oliveres, en un tram poc natural, i que, per a mi, seria millor corregir per la millora de la cursa. Després baixàvem cap a la Torre dels coloms, i d’allí en una baixada molt ràpida i tècnica. Esta baixada anava per escales fins arribar al casc urbà per uns escalons molt estrets, que poden ser molt perillosos. De fet, anava baixat a tot drap amb un altre xic amb qui anava molt còmode cap avall, i em pensava que ací em partia e crani. Afortunadament no vaig caure.

Angel_2_Moixent_2012

El final de la cursa en el poliesportiu era un poc caòtic. De fet no vaig saber que tenia que fer una volta al camp. Es nota que era la primera edició, però la valoració va ser bona, i l’organitzador va ficar molta il·lusió.

Finalment un temps de 2:08:12 per fer els 21450m (en realitat va ser més llarga) i +824m, a 5.69/km, per acabar el 82 de la general i el 23 de la categoria.

Diploma_Moixent 1

Bon resultat i bones sensacions. Content

Circuit Trail Valencia. I Trail Aledua Llombai

Demà comence amb la primera prova que faré del Circuit Trail de Valencia, amb el I Trail Aledua de Llombai. Són 21,78 km amb 500 metres de desnivell positiu. Sembla que serà prou ràpida, doncs no té molt desnivell, tot i que algunes costeres semblen duretes.

A dormir i descansar per passar-ho el millor possible demà. A veure com va, i si els turmells em responen bé.

Ací podeu veure un vídeo de la cursa

Flash back 2012: I Trail la Mallà Barxeta

A primers del 2012 vaig començar fent el Trail la Malla de Barxeta en la seva primera edició, en modalitat corredor. La veritat és que em trobava en molt bona forma, havia fet la meva primera mitja marató (la mitja marató d’Ontinyent 2011) en 1 hora 36 minuts, i estava il·lusionat en provar nous tipus de competicions, especialment de curses de muntanya. Era el primer trail que feia, i estava il·lusionat. Just havíem passat els nadals, i tenia ganes de començar a còrrer més fort, i a més anava amb emics: Arturo, Dani i Xuso. A les 9:30, just abans d’eixir, vaig veure també a Desa (no para esta xiqueta).

El Trail la Malla de Barxeta, era el dia 8 de gener de 2012, a les 9:30. Constava de 17,5 km i 753 metres de desnivell.

El recorregut era dur i exigent, amb alguns trams molt empinants, muntant agafats a una corda. Més endavant hi havia una baixada molt tècnica, per una torrentera trencada, que causava respecte. Les sensacions van ser bones en tota la cursa. Cap al kilòmetre 15 Dani se’n va anar i em va deixar una mica darrere. Després vaig anar recuperant, i vaig entrar a uns metres d’ell, amb el mateix temps. Em vaig quedar content del rendiment i el resultat (1h:38′, possició 121 de la general i 37 dels veterans). Arturo i Xuso van quedar per darrer. Podeu veure fotos de la cursa ací, gràcies a Jaume BA; i el recorregut de l’edició de 2012 ací, gràcies a Maskarell.

La cursa em va pareixer amb un recorregut una mica massa forçat, la sensació era que era poc natural, poc lògic. Això m’han dit que ha millorat en la segona edició, la d’aquest any 2013, una mica més llarga i exigent (vegeu el recorregut ací gravat per Maskarell).

Flash back curses 2012 I

A primers del 2012 vaig començar fent el XI Kilòmetre Vertical de Gandía en modalitat corredor. La veritat és que em trobava en molt bona forma, havia fet la meva primera mitja marató (la mitja marató d’Ontinyent 2011) en 1 hora 36 minuts, i estava il·lusionat en provar nous tipus de competicions, especialment de curses de muntanya. El Kilòmetre Vertical de Gandía tenia bona pinta, amb 11,8 km i 978 m de desnivell i molta acceptació, amb 1600 participants.

Eixida del Kilòmetre Vertical de Gandía. Club Alpí de Gandía

A les 9 del matí del dia 15 de gener, en la llera del riu en Beniopa estavem els 1600 participants esperant l’exixida. De seguida començàvem a còrrer per una senda estreta, el que va fer que la cursa es taponara, i quasi bé a partir del kilòmetre 1,5, ja anaves en cua caminant, encara que el perfil permetia córrer. Més endavant, a partir del kilòmetre 6, i sobretot el 7,5 s’empinava molt, i ja no es podia córrer, però per la cua, ja feia molts kilòmetres que anàvem caminant, cosa que li va restar molt d’atractiu. Cap al final del recorregut, la pendent és molt dura, però les vistes són espectaculars, i compensa.

Perfil del KM Vertical 2012

Perfil del Kilòmetre Vertical de Gandía. Club Alpí de Gandía

Un cop arribats al cim, s’acaba la cursa, però encara queden 4,2 km de baixada fins a la font de la Drova. Són uns kilòmetres estranys, ja que ja s’acabat, però encara has de seguir correns, que també resten atractiu, tot i que entenc la dificultat (imposibilitat) de montar-ho en el cim.

No obstant l’organització de la cursa va ser molt correcta.

Esportivament, em vaig quedar satisfet, doncs era la primera participació en una cursa d’este format, i vaig acabar, a pesar d’anar molt temps a ritme de cua. Vaig acabar en 1 hora 41 minuts, en la possició general 309, i 95 dels veterans.

Bona experiència, però degut a la cua, i a la baixada fins la Font de la Drova, i després en bus fins a Beniopa, va fer que no m’agradara suficient com per repetir.

Podeu veure fotos ací