Menys de 72 hores per la CSP 115

Ara ja no queda res. En un poc més de 2 dies començaré la CSP 115, una cursa de 118 km des de Castelló de la Plana al Santuari de Sant Joan de Penyagolosa. Açò és el que m’espera

La veritat és que fer una cursa d’aquestes demana la millor versió de mi mateix, no sols física, sinó sobretot mental. Per això porte ja unes setmanes tenint cura de tots els detalls, alimentació carregada d’hidrats de carboni (pasta, arròs, cereals, fruites), proteines (car i peix), un poc de greixos saludables provinents de fruits secs. També tenint cura especial de la part que més patirà en una cursa com aquesta, els peus, treient la pell morta, hidratant-los a diari. El material ja està comprovat i ordenat, i ficat en la motxilla. Per últim, he anat repasant la informació sobre la cursa, i pensant en estrategies per mantenir la motivació durant tota la cursa, a base de visualitzar moments imports, com l’eixida, la trobada amb la família per diferents llocs de la curs, l’arribada a meta; fraccionat l’objectiu en xicotets guanys, com anar cobrint etapes de 10 kilòmetres, pensar en les coses agradables de la curs: paisatge, flora, patrimoni, il·lusió, companyerisme, etc…

De tota manera, hi han algunes cosetes que no m’estan anant massa bé, i és que des de fa unes tres setmanes no puc entrenar amb normalitat degut a una tendinitis del tibial posterior que em provoca un dolor important en el turmell dret; i per altra banda, des de fa unes 2-3 setmanes que no dormo bé. Aquests dos aspectes, òbviament em preocupen, però intente buscar-li la part bona per motivar-me tan com puga, doncs crec que la motivació i les ganes d’aconseguir el repte és el que em pot permetre acabar. La part bona és que m’he hagut d’esforçar més mentalment per aillar, acotar, controlar i gestionar el dolor, i aixó m’ha fet créixer com a persona i com a corredor. També les xicotetes millores en el turmell, que a base de patir i entrenar el que podia, combinat amb exercicis de rehabilitació, antiinflamatori i treball mental, ha anat millorant molt. Tot açò m’ha permés conèixer millor el meu propi cos i la ment, i fer-me més que la ment pot sobre el cos. Espere que tot aquest treball, els llargs mesos d’entrenament, la gestió del dolor i dels mals moments, l’alimentació, i sobretot el tremall a nivel psicològic, em permeten arribar, i el més important disfrutar. Ara queda aguantar el nerviosisme i mantenir la il·lusió, intentar descansar i donar el millor de mi el dissabte de matí.

L’objectiu és acabar-la, m’agradaria en unses 16 hores, però la veritat és que el vertader premi és estar en l’eixida, i prendre part en un event d’aquesta magnitud.

ESTAR EN L’EIXIDA JA ÉS UN TRIOMF

Crònica del I trail de Ladua de Llombai

Una mica tar, però no he pogut abans. Ací deixem una crònica de la cursa del cap de setmana del 7 d’abril.

A primera hora del matí ja m’havia llevat per esmorçarr una mica amb prou temps per encarar la cursa. Llet, galetes, fruitra, cafe, patís, uns dàtils i, preparts, cap a Llombai. En arribar a Llombai, bon ambient, amb la plaça plena de corredors, música, speakers, i tot el que envolta a una cursa d’aquestes.

541521_502699529791811_1544713249_n

Foto de Maria José.

Recollida de dorsal, escalfar, i de seguida a les 9:00, l’eixida de la prova curta, la d’iniciació, de 10,3 km. Un moment després, a les 9:15 eixida de la prova reina, de 21,78Km.

Fotoo de Maria José

Foto de Maria José

Era la primera cursa de muntanya de la temporada, i a més anava sol, i per tant no tenia referències ni un ritme clar. Vaig eixir molt ràpid, amb els primers kilòmetres a 4′. Anava bé, i tal vegada pel fet de ser tan palneta, pensava que aguantaria el ritme.

Fins el kilòmetre 9, vaig anar molt bé, passant a molta gent, però a partir d’aquest kilòmetre van començar a fallar-me les forces, i cada kilòmetre es feia una creu. En ixe moment encara pensava: «a veure si tinc sort i és una pajara passatgera, i em recupere en un parell de kilòmetres», però que va, acda vegada anava pitjor, i el més preocupant és que el ritme de decadència anava augmentant ràpidament. Cap al kilòmetre 14-15, van començar a passar-me els que havia anat passant jo en la primera part. Cada vegada anava pitjor, i aviat vaig tindre que anar caminant algun tram. Les sensacions van ser molt dolentes, sense poder aguantar el ritme que jo havia agafat. Vaig patir molt, molt esgotat, i amb dolor al turmell, però finalment vaig acabar. Avui, mirat amb prespectiva,  no va estar tan malament, però en aquell moment les sensacions eren pèsimes.

Al final vaig fer un temps de 2:08:20, per acabar en la posició 38 dels veterans i la 113 de la general.