Perquè correm? Perquè fem estes coses?

Ja han passat 10 dies, i és un bon moment per a fer una reflexió més serena de les emocions que ens aporten reptes com la Perimetral de Benissa.
image

De vegades és necessari deixar passar el temps per poder veure les coses amb certa perspectiva. Sovint la gent ens pregunta perquè fem aquesta mena de curses tan llargues, que impliquen tant de sacrifici i esforç. És difícil d’entendre per qui no ho ha experimentat mai, però segur que qui ho ha viscut alguna vegada, sap que un repte així li aporta alguna cosa especial que és difícil d’experimentar en qualsevol altre àmbit. A pesar de saber que HI HA ALGO ESPECIAL, quan estàs fent una cursa d’aquestes característiques, és fàcil que t’asalten els dubtes, i que et fages preguntes com PERQUÈ ESTIC ACÍ?; PERQUÈ FAIG AÇÒ?, QUÈ M’APORTA AÇÒ?, etc. Són preguntes més profundes del que semblen en un primer cop d’ull, i que necessiten sovint d’un temps de reflexió que permeta digerir i refredar una mica les emocions viscudes.

El post anterior sobre la Perimetral, escrit uns dies després de la cursa, però basat en els moments i sensacions de la cursa, destil·lava les males sensacions i el descontent experimentat en calent, a pesar de l’esforç que vaig fer per poder acabar la prova.
Els 10 dies que han passat em permeten respondre en part, i de manera més serena, a aquestes preguntes. Personalment crec que “fem açò” i “estem ací” perquè ens aporta un major autoconeixement de nosaltres mateixos, i una major autoestima, ja que com diu una dita popular “sols s’estima el que es coneix”.
I perquè ens coneixem millor. Intentaré explicar el meu punt de vista per punts.
1- Ens ajuda a tolerar millor el dolor i l’esforç. No es que m’agrade patir, tot el contrari, m’agrada gaudir de les coses en general (i també de l’esport), però en una cursa tan llarga com aquestes (jo vaig tardar més de 11 hores), sempre tens moments molt durs, en què no et queden forces, et fan mal les cames, no tens bones sensacions, etc, moments en què has abandonat la teua zona de confort. Com dia ja en el post anterior, tocava apretar les dents i patir, i ho vaig fer. El saber aguantar i no defallir quan les coses no et van be, és el que et permet acabar les curses tan llargues. Ara sé que un mal moment, per ell mateix, no té el perquè parar-me: depèn de com estiga de fort psicològicament per poder gestionar ixe mal moment. Molts corredors de fons diuen que en estes curses l’estat psicològic és un 50% i l’estat físic l’altre 50% de l’èxit. I igual que la forma física, la fortalesa psicològica s’entrena. Com?. Ficant-te en situacions en què ja no estas bé (fora de la zona de confort), disfrutant dels entrenes perquè saps que és lo que el toca fer (no sols de les curses), entenet la prova com el final d’un procés, en què cada xicotet pas cap endavant compta (no és sol el dia de la cursa).
2- Com he dit, ja han passat uns dies, i ara en lloc de veure-ho tot gris (o negre) com ho veia quan vaig creuar la línia de meta, veig que estic recuperant molt bé. Ja he entrenat natació, bici i carrera, a bons ritmes i sense dolor de peus ni genolls, i amb molt bones sensacions. Em conec millor, i sé que la feina feta durant els entrenes no ha estat de bades, i que puc recuperar ràpid i bé d’un esforç tan gran, i ja torne a sentir-me ja be.
3- A mesura que vaig fent curses, vaig coneguent quines són les coses que em motiven, què és important i qué no ho és per a mi. Cada corredor té les seves estrategies per motivar-se, però jo ja he descobert (ja fa temps) que tindre als teus (a la família) esperant-te i entrar a meta amb els fills, no té preu. Per a tota la resta entrenar.  GRÀCIES FAMíLIA PER ESTAR AHÍ SEMPRE. Si mire enrrere, dels 3 trails de més de 60 km que he fet, en els únics que he tingut males sensacions no tenia a la família (en CSP 118 de 2013 em vaig retirar). Cada dia m’agrada més compartir esport amb la família (també el seu esport, el de la resta de la família). I conste que no sóc molt sentimental.
4- Vaig aprenent a aillar el cap del cos per poder continuar quan no et trobes cómode. Per exemple, mai pense en tot el recorregut que em queda, sino en fites parcials que em van ajudant a aconseguir xicotets objectius (per exemple, en 5 km més arriben dalt del port, en lloc de pensar en el 40 km que encara et queden per davant) que em porten cap a la meta. Córrer quan estas be és molt fàcil, però saber esforçar-te quan no vas be, no ho és tant.
5- «Estem ací» també per un esperit solidari i un companyerisme que no trobe en tots els àmbits. Quan quedaven 3 km per a meta, davant meu un home que portava millor ritme que jo vaig veure que parava i s’agafava la cama. Li estaven entrant calambres. Vaig pensar que això no podia ser, que després de tants kilòmetres, no es podia quedar allí, tan prop del final per uns calambres. Què podia fer jo?. Li vaig oferir capsules de sal que jo provava per primera vegada. En va agafar una, a pesar dels dubtes inicials de si valdria per alguna cosa, i el cas és que si que va funcionar. I òbviament em vaig alegrar enormement quan vaig veure que tornava a córrer i a passar-me clarament. Enhorabona.
6- A la reflexió que em feia en la crònica sobre la Perimetral, ara ja tinc clara la resposta: no sóc un insensat, ni estic boig. Estic molt ben parit. Me n’adone que a pesar de no estar be, vaig confiar en mi i vaig poder acabar l’objectiu que m’havia proposat, i aixó m’omple d’orgull i satisfacció, alhora que augmenta la meva autoestima i confiança. Una vegada vaig fer un curs de lideratge personal, i aquests reptes em permeten entendre que em lidere a mi mateix per poder ser com vull ser, i fer el que vull fer.
I lo més important, és que aquests autoconeixement que m’aporta proves com la Perimetral, no es queden en l’ambit de l’esport, sino que són traslladables a tots els àmbits de la vida.
He intentant expressar estes reflexions el millor que he pogut, però segur que podria dir més i millors coses, ho expresar-les millor, però ja està be de rotllo.
EN DEFINITIVA, CORREC PERQUE M’AGRADA, PERQUE EM FA SENTIR BE I CONEIXER-ME MILLOR

Vaja tela amb la Perimetral de Benissa 3.0

Tard, però per fi he digerit totes les emocions i he trobat un forat per fer una crònica de la Perimetral de Benissa 3.0.

Divendres la nit, soparet en un bar en Benissa, i cap a les 12 de la nit al sac de dormir que demà (és un dir; ja que a les 4 del matí ja estem en peu) ens espera un ratet de córrer.

A les 4 del matí comença el ball, i els corredors que hi havia en la sala diàfana que ens deixava l’organització començaven a preparar-se. Cap a la plaça de Benissa amb el vestits el recentment estrenat tallavents del Club d’Atletisme d’Olleria (l’altre club en què participe) a recollir el dorsal.

_dsc8445_20140330_2041735372

 

Hi ha un ambient magnífic, amb molts corredors que van donant-se cita, música en directe i molta animació. Tot anuncia una jornada èpica, amb prop de 700 persones inscrites (segons megafonia) disposades a córrer per la muntanya durant moltes hores. Nervis, mirades a veure si trobem a algun conegut. Em trobe a Sisco i parlem una mica.

Són les 6 en punt i comença La Perimetral de Benissa 3.0. Per davant queden moltes hores, molts kilòmetres, molt de desnivell i molt de patiment, però en este moment l’únic que es veu és molta il·lusió en la cara de tots els corredors. Una gran carrera en una muntanya espectacular i a vora mar, amb uns paisatges increïbles.
image

 

Açò dels trails són faves contades: Si entrenes vas, i si no, no vas. Jo este any no he pogut entrenar tot el que volia, i ho he notat molt, però tot això ja està passat, i ara toca fer front a la cursa, intentar acabar i gaudir al màxim d’un dia i un ambient com aquest. Comencem encara de nit, a bon ritme, i cap a les 7 del matí ja ix el sol. Ens han dit que la previsió és que no plourà, però de moment cauen unes gotetes. Prompte para de ploure i es queda núvol per a la resta del dia. S’agraeix perquè no fa ni fred ni calor. El ritme de carrera és alegre durant els primers kilòmetres. Al kilòmetre 11’5 primer avituallament, que me’l passe tirant mà de l’arròs amb fruits secs que m’havia dut. Em senc bé, i passe a molta gent. Crec que és una bona estratègia i m’anima. Anem muntant i baixant de manera continuada, però de moment es pot córrer bé. Però tot no havia de ser així, i cap al kilòmetre 16,5 comencen 3 kilòmetres de pujada dureta i continuada. En este tram en passa Sisco amb solvència, després que s’havia quedat en l’avituallament.  Després 5 kilòmetres de baixada, on encara estem frescs i puc córrer bé.

img_7916_20140330_1917469751

Però ja hi ha una dita popular que diu que tot lo que baixa puja (o és al revés), i ara comença la primera pujada dura de veritat (1,5 km en què passes de 250 a 600 m, més del 20% de desnivell). Jo no recordava el mapa del perfil, i pensava: “açò ha de ser la pujada al Bèrnia necessàriament, més empinat és impossible”. Però que va, el Bèrnia encara es feia esperar uns quants kilòmetres i unes quantes costeres empinades més. En el 3er avituallament (Km 29), ens comuniquen que degut a les inclemències meteorològiques de la nit passada, s’elimina la pujada a la cresta del Bèrnia i hem de passar pel forat del Bèrnia (vegeu l’oratge en el moment de la decisió ací). Amb això ens van deixar la cursa en uns 3400 metres de desnivell positiu, però mantenint la distància. Arribar al forat del Bèrnia va ser dur, doncs les costeres tenien molta pendent. Podíem pensar que ara ja estava feta la part més dura (ja havíem passat la màxima altura i fet més de la meitat de la curs). Però a partir d’ara quedaven molt kilòmetres de baixada, per camins i sendes molt pedregoses i empinades que castigaven els peus i els genolls increïblement. A més encara quedaven 4 pujades menors (però mare meua com costaven a estes alçades de la cursa). Cada vegada eren més freqüents els cartells del “Chiquito de la calçada” anunciant tram tècnic: volia dir que tenies que anar amb compte de no caure o torçar-te el turmell fins i tot caminant, no et dic res corrents (com els vaig arribar a avorrir estos cartells).

Amb els peus, turmells i genolls molt adolorits en el kilòmetre 45 decidisc que ja no correria més durant esta curs. En realitat anava mal, i mentalment tocat, ja no tenia ganes ni il·lusió de turmentar-me més. De fet a partir d’aquest punt i durant uns 15 kilòmetres vaig anar pensant en com diur-li a Joan Pantorra que anara sol a Benasque al Maratón de las Tucas (li havia dit que jo l’acompanyaria, però a fer La Vuelta al Aneto) perque jo no tornava a córrer cap trail més este any, i possiblement penjarà les sabatilles. Em va passar Joan Juviri en el km 45. Van ser kilòmetres molt durs. I és que, com ja he dit abans si entrenes vas, i si no, no vas. Segurament si hagués pogut entrenar més i hagués estat millor, hagués pogut córrer per alguns dels trams tècnics que en l’estat en què estava, no podia ni pensar-ho, però ja no podia fer res. Caminava preguntant.me a mi mateix si era un insensat (com diu Gandalf als Hobbits), si estava boig, o si lo que estava era molt ben parit. Tocava baixar el cap, prémer les dents i seguir patint.

Així vaig arribar al 5t avituallament (km 51), esgotat. Vaig reposar i descansar, enviant missatges pel mòbil als amics, sense preocupar-me ja del temps que “invertia” descansant. I més avant fins al 6 avituallament, en el km 59. Portava ja moltes hores de carrera (més de 10), ja per damunt del temps que tenia previst i encara quedaven 6 kilòmetres. En l’avituallament un poc de conversa amb els voluntaris (gràcies per la vostra feina)m reposar forces, i amb ànims carregat, vaig tornar a córrer fins a meta, conscient que ja quedava poc, que eren camins més plans i sense tanta pedra, cosa que els peus, turmells i genolls agrairien. Fins i tot vaig poder recuperar-me i córrer a bon ritme este tram i acabar esprintant. Al final 11:19’22” passejant el trage de 3Reptes per les muntanyes de Benissa, posició 300 de la general i 107 de la categoria, i amb males sensacions. Però que hem de fer, es tracta de curses molt dures, i un fa el que pot.

img_8429_20140330_1645988637

Una cosa que em va saber molt greu va ser no poder quedar-me un ratet a veure els amics, fer-me una birra i parlar un poc sobre la curs (ho senc Sisco i Joan, i enhorabona als dos), però tenia que anar-me’n directe a una boda (sí, sí, com sona).
image

Volia agrair al Club de Muntanya Margalló per l’organització, l’esforç i la dedicació, i donar-los l’enhorabona. Crec que ha estat molt ben organitzat, amb decisions difícils incloses. A més és molt d’agrair el servei de dutxes, de massatgistes, allotjament, etc. Sols vaig dos observacions: els avituallamets eren abundants i no hi havia cap problema en agafar el que volgueres, però els vaig trobar massa separats. I la segona, que hi havia confusió en el quilometratge. En part s’entén per eliminar la pujada a la cresta, però crec que així i tot alguna no anava clar. Molts participants no sabíem si finalment eren 63, 64 o 65 kilòmetres.

També donar-li l’enhorabona als voluntaris, en especial, que els trobaves per tot arreu, i sempre amb un somriure i unes paraules d’ànim. Gràcies, això ho fa tot molt més fàcil.

Gràcies a l’Assosciació Fotogràfica de Benissa que ens va fer moltes fotos que ens permet tenir un record d’un dia tan especial.

I finalment a tota la població de Benissa, que es volca en esta prova: En el bar en què vaig sopar (bar la Costa), jo me n’anava a les 23:30, i a la porta hi havia una cartell anunciant que a l’endemà de matí obrien a les 4,30 per a donar esmorzar als corredors. Ole i gràcies.

Gràcies també als amics de la cursa la Marrana @cursamarrana.

Ací vos deixe unes fotos per que gaudiu de la prova.
image

image

image

image

image

Tot apunt. Perimetral de Benissa

Ja esta tot apunt. Demà portarem l’equipament de @3Reptes i el tallavent del Club d’Atletisme d’Olleria, bona ocasió per estrenar-lo, els dos clubs en què estic.
A veure com va i a disfrutar tot el possible.

image

Amunt 3Reptes i Club d’Atletisme d’Olleria

X Mitja Marató de Xàtiva

Diumenge 23 de febrer de 2014, 9 del matí, enfront de l’Hotel San Miguel d’Olleria. Uns quants amics del Club d’atletisme d’Olleria (Luís Martí, Xuso, Joan Such, Rafa) i de 3Reptes Club Triatló l’Olleria (Roberto Martín i jo mateix) ens trobavem allí per anar a la X Mitja Marató de Xàtiva. És una cursa que agrada molt al club d’atletisme, i a mi personalment també (ja l’he fet 3 vegades, i les tres m’ha agradat molt). Arribem cap a les 9:30, aparquem i parlant de bàsquet amb Rafa anem a recollir el dorsal de Rafa (Xuso i jo ja els teniem). Foto amb companys de 3Reptes. Ens reunim amb la resta de i comencem a escalfar. Trobe a Dani, que no es troba bé, ja que la nit anterior tenia febre. És una llàstima, perquè si algú de la colla que entrenem està fort i podia fer bon temps, baixant amplament de 1:30, ixe és Dani. A les 10:20 ja ens col·loquem en el caixó d’eixida, ja que és una eixida multitudinària, amb 1400 atletes, i amb l’experiència d’altres anys, he aprés que has d’eixir per davant si vols intentar fer el teu millor temps.
image
Molt bon ambient, amb un munt d’atletes, música, nervis i pensaments sobre la cursa. Com ja vaig dir en el post de la prèvia, l’objectiu era baixar de 1:30, però ho veia molt difícil. Este any he canviat d’entrenador, i sobretot la feina no em permet entrenar tan estructuradament com l’any passat. Fins i tot em vaig dir que si entrava molt prop de 1h30′ no agafaria a Joana en la línia de meta (Àngel estava d’acampada amb els scouts). A les 10:30 en punt comença la cursa, i ja s’han acabat els nervis. La intenció era començar ràpid, sobre 4:10-4:15 el kilòmetre, i si anava bé, apretar una mica més. Davant meu va Jordi Sebastià, que seria una bona referència, ja que ell volia anar a 4:10 tota la cursa. Comence més ràpid del que tenia planejat, i al kilòmetre 3 ja vaig davant de Jordi, i amb bones sensacions, a pesar que sóc conscient que segurament no podré aguantar tota la cursa a este ritme. Fins al kilòmetre 5, on comença la pujada, vaig per baix de 4:10, i en el 7, el més dur vaig a 4:16. Vaig cómode, i encara puc apretar més, i córrec els següents kilòmetres per baix de 4:10.  Estic bé i faig la primera meitat a bon temps 43:56. Això em fa pensar que puc aconseguir l’objectiu que m’havia plantejat.

1780110_302702369878683_834349876_o

En el km 12 veig a la família (Pare, mare, Imma i Joana) que no paren d’animar, i per supost això em dóna ales i em fa anar més ràpid. Fins al km 15 vaig a 4:12, però a partir d’aquí em note com em falten les forces, i els km 16 a 19 (el 16 és molt dur) els faig a més de 4:20. En el km 17 em passen Jordi Sebastià i Toni i ja no els podré agafar de nou. Vaig tocat, però la séque la resta dels corredors també estan tocats. A més els ànims de la gent, la música, el casc vell i saber que ja queda molt poc em fa seguir. En el km 20, anava pensat en què anava lent, però si no em passaven els practicums de 1h30′, aconseguiria entrar en el temps que volia. En ixe moment em passen els practicums i em dic «i una merda, tota la cursa davant vostre, i ara vaig a quedar-me sense fer 1h30′: ni somiar-ho». Vaig apretar les dents, i de nou vaig córrer a 4:12. Em separe dels practicums i sóc conscient que entraré a temps. Encare l’alvereda a 1h29′, satisfet de la feina feta, lent mentre busque a Joana, perquè sé que em sobra temps. La trobe i correm els 100 metres finals junts per entrar en 1h29’44»,i com l’any passat cridat «Hasta el infinito i más allà» per aconseguir una imatge tan xula com aquesta.

1907845_302742276541359_1687615424_o

Per tercer any seguit vaig baixant de temps, este any rebaixant la marca de l’any passat en 1′, i he aconseguit l’objectiu que volia, fins i tot permetent-me entrar amb la meva filla (que per a mí és tan important com el temps que faig). Així és que a pesar del dolr per arribar al cotxe i de les agulletes dedilluns, estic més que content.

Em queda felicitar a l’organització, quasi perfecta: distància, obsequis, avitualllament, ambient, música. Un 10.

Finalment 1h29’52», 224 de la general, 41 de la categoria, a 4:16 el km. Molt content.

Mitja Marató de Xativa (i ja van 3)

Minientrada

Ja tinc el dorsal per a la X Mitja Marató de Xàtiva. I ja van 3 edicions en les que participe, millorant el temps en cada edició. Esta vegada serà dificil millorar la de 2013, quan vaig fer 1:30’51».
Este any he pogut entrenar menys per motius laborals, però com la derrota sols arriba quan no s’intenta, demà intentarem baixar de 1:30′, i fins i tot somiarem amb 1:28′.
A veure com va.
image
Triatrail ho donarà tot per aconseguir-ho.
Ja contarem com ha anat

Impressions I Trail l’Aventador

Lo prometido és deuda, i ara vos passe una crònica del I Trail l’Aventador del Genovés. Diumenge, 2 de febrer, 7:30 del matí enfront de l’Hotel San Miguel. Era el lloc de trobada, i la veritat es respirava molt bon ambient, i molt de fred. En total ens vam juntar uns 20  corredors/marxadors d’Olleria, entre el Club d’Atletisme d’Olleria, 3Reptes Club Triatló l’Olleria i independents. Salutacions als amics, anecdotes i cap a Genovés.

image

En l’arribada a Genovés, plaça a vesar, salutacions a més amics, recollida de dorsals, cafenet, nervis i començar a escalfar.

image

A les 9 en punt comença la cursa, i un poc després la marxa

image

En línia d'eixida amb companys de 3Reptes

Comença la cursa i anem correns per sendes ràpides cap a Alboi i l’Estret de les Aigües. Després anem per la llera del barranc, entre grava, més lent, pero encara ràpids. Cap al kilòmetre 10, baixada tècnica cap a la casa de la llum, on s’agraeix els ànims de la gent.

image

M’alegre enormement de veure i saludar a un amic que a vingut a animar-nos: Gràcies Javi Camarena. A partir d’aquí, tot canvia radicalment, amb uns 2 km de pujada molt dura i continuada per senda, que fa alentir molt la marxa. Pugem caminant a ritme. Encara queden uns quants kilòmetres que van alternant pujades i baixades. Per acabar ens queden uns 3 kilòmetres de baixada cap a Genovés. El temps ja no és bó, anem cansats, però ja sabem que el final està prop. Encara ens queda força per un darrer sprint arribant a meta. La cursa ha estat molt dura, i acabe molt cansat

image

Després toca un massatge recuperador i a gaudir del resultat mentre espere que arriben els amics, companys i Imma

image

I a celebrar-ho amb una birra entre amics

image

Content del resultat, amb 2:24′:10″, 99 de la general i 32 de la categoria, molt més lent que en el trail la malla de Barxeta, pero millor posició.

image

Vull donar l’enhorabona a l’organització de la cursa: circuit natural, ben marcada, amb personal en cada creuament, amb avituallament suficient i amb paissatges molt xulos

image

A més, i per la coincidencia del lloc d’eixida i arribada, no podia deixar de comparar aquesta bona cursa amb el desastre d’organització que va representar la 3 edició de la cursa nocturna de Yaincoa, que vaig fer en 2012. Enhorabona Trail de l’Aventador

Triatrail en el trail de l’Aventador de Genovés

Amb piles carregades i ganes per a fer la primera edició del Trail de l’aventador de Genovés. 21 km de muntanya per sendes i camins encisadors als peus de l‘Aventador, que tan bons record em porta. A veure com va.
Demà vos contaré.

Retorna triatrail

Despres de tant temps desconectat del bloc per assumptes personals, hui he decidit començar de nou. Poc a poc faré un resum ràpid del que he fet durant aquest temps i del que tenia pendent de publicar.
Per començar, mireu com va quedar l’interior de les salomon wings xt3 en el Trail la malla de Barxeta. Vaig acabar el mig marato de muntanya amb una espina de fusta de 2cm travessant la sola. Per sort no em va arribar al peu. Ufffff quin esglai quan ho he vist
image

Menys de 72 hores per la CSP 115

Ara ja no queda res. En un poc més de 2 dies començaré la CSP 115, una cursa de 118 km des de Castelló de la Plana al Santuari de Sant Joan de Penyagolosa. Açò és el que m’espera

La veritat és que fer una cursa d’aquestes demana la millor versió de mi mateix, no sols física, sinó sobretot mental. Per això porte ja unes setmanes tenint cura de tots els detalls, alimentació carregada d’hidrats de carboni (pasta, arròs, cereals, fruites), proteines (car i peix), un poc de greixos saludables provinents de fruits secs. També tenint cura especial de la part que més patirà en una cursa com aquesta, els peus, treient la pell morta, hidratant-los a diari. El material ja està comprovat i ordenat, i ficat en la motxilla. Per últim, he anat repasant la informació sobre la cursa, i pensant en estrategies per mantenir la motivació durant tota la cursa, a base de visualitzar moments imports, com l’eixida, la trobada amb la família per diferents llocs de la curs, l’arribada a meta; fraccionat l’objectiu en xicotets guanys, com anar cobrint etapes de 10 kilòmetres, pensar en les coses agradables de la curs: paisatge, flora, patrimoni, il·lusió, companyerisme, etc…

De tota manera, hi han algunes cosetes que no m’estan anant massa bé, i és que des de fa unes tres setmanes no puc entrenar amb normalitat degut a una tendinitis del tibial posterior que em provoca un dolor important en el turmell dret; i per altra banda, des de fa unes 2-3 setmanes que no dormo bé. Aquests dos aspectes, òbviament em preocupen, però intente buscar-li la part bona per motivar-me tan com puga, doncs crec que la motivació i les ganes d’aconseguir el repte és el que em pot permetre acabar. La part bona és que m’he hagut d’esforçar més mentalment per aillar, acotar, controlar i gestionar el dolor, i aixó m’ha fet créixer com a persona i com a corredor. També les xicotetes millores en el turmell, que a base de patir i entrenar el que podia, combinat amb exercicis de rehabilitació, antiinflamatori i treball mental, ha anat millorant molt. Tot açò m’ha permés conèixer millor el meu propi cos i la ment, i fer-me més que la ment pot sobre el cos. Espere que tot aquest treball, els llargs mesos d’entrenament, la gestió del dolor i dels mals moments, l’alimentació, i sobretot el tremall a nivel psicològic, em permeten arribar, i el més important disfrutar. Ara queda aguantar el nerviosisme i mantenir la il·lusió, intentar descansar i donar el millor de mi el dissabte de matí.

L’objectiu és acabar-la, m’agradaria en unses 16 hores, però la veritat és que el vertader premi és estar en l’eixida, i prendre part en un event d’aquesta magnitud.

ESTAR EN L’EIXIDA JA ÉS UN TRIOMF

Crònica del I trail de Ladua de Llombai

Una mica tar, però no he pogut abans. Ací deixem una crònica de la cursa del cap de setmana del 7 d’abril.

A primera hora del matí ja m’havia llevat per esmorçarr una mica amb prou temps per encarar la cursa. Llet, galetes, fruitra, cafe, patís, uns dàtils i, preparts, cap a Llombai. En arribar a Llombai, bon ambient, amb la plaça plena de corredors, música, speakers, i tot el que envolta a una cursa d’aquestes.

541521_502699529791811_1544713249_n

Foto de Maria José.

Recollida de dorsal, escalfar, i de seguida a les 9:00, l’eixida de la prova curta, la d’iniciació, de 10,3 km. Un moment després, a les 9:15 eixida de la prova reina, de 21,78Km.

Fotoo de Maria José

Foto de Maria José

Era la primera cursa de muntanya de la temporada, i a més anava sol, i per tant no tenia referències ni un ritme clar. Vaig eixir molt ràpid, amb els primers kilòmetres a 4′. Anava bé, i tal vegada pel fet de ser tan palneta, pensava que aguantaria el ritme.

Fins el kilòmetre 9, vaig anar molt bé, passant a molta gent, però a partir d’aquest kilòmetre van començar a fallar-me les forces, i cada kilòmetre es feia una creu. En ixe moment encara pensava: «a veure si tinc sort i és una pajara passatgera, i em recupere en un parell de kilòmetres», però que va, acda vegada anava pitjor, i el més preocupant és que el ritme de decadència anava augmentant ràpidament. Cap al kilòmetre 14-15, van començar a passar-me els que havia anat passant jo en la primera part. Cada vegada anava pitjor, i aviat vaig tindre que anar caminant algun tram. Les sensacions van ser molt dolentes, sense poder aguantar el ritme que jo havia agafat. Vaig patir molt, molt esgotat, i amb dolor al turmell, però finalment vaig acabar. Avui, mirat amb prespectiva,  no va estar tan malament, però en aquell moment les sensacions eren pèsimes.

Al final vaig fer un temps de 2:08:20, per acabar en la posició 38 dels veterans i la 113 de la general.